La Navaja Suiza: «En els nostres llibres hi ha moltes de les nostres fílies»

—Per què editar?

—Perquè ens permet posar en circulació textos que d’una altra manera seria molt complicat que arribessin el lector en espanyol. És una forma de compartir lectures amb altres persones, de vincular-nos amb elles a través de la literatura i és, també, una forma de despullar-nos nosaltres mateixos a través de la nostra línia editorial. En aquests llibres que hem publicat, i en els quals publicarem, hi ha moltes de les nostres fílies, dels nostres interessos, en ells hi ha qüestions que ens emocionen, que ens fascinen i també d’altres que detestem. En certa manera estem posant en circulació una certa forma de veure la vida al mateix temps que un determinat gust estètic.

—Us vau donar a conèixer al lector d’aquí amb un llibre poc convencional d’un autor pràcticament desconegut: William H. Gass. Tota una declaració d’intencions, no? Quina és la línia que us agradaria seguir?

—Per descomptat, començar amb Gass va ser deliberat, una mena d’imitar al dolent de torn travessant d’un cop les portes abatibles a l’entrar al saloon. William Gass és un autor del qual es parlava molt però ningú s’atrevia a publicar per la dificultat d’editar els seus textos i perquè, creiem, se’l veia poca sortida comercial. Gass és un dels gegants de la literatura nord-americana, un estilista impecable i uneix dues característiques que és estrany que es presentin de manera conjunta, l’originalitat i la profunditat temàtica dels seus textos.

Pel que fa a la nostra línia editorial serà heterogènia, no només pel que fa a l’origen dels autors —els hi haurà tant en espanyol com en altres llengües— sinó també en els gèneres —de fet, diversos dels ja publicats són de difícil classificació. El que en realitat ens mou és publicar textos de qualitat, cuidant la seua edició i tractar, per tant, de fer perdurar aquesta literatura que exigeix del lector una mica més enllà de passar els ulls sobre les pàgines i li fa replantejar certes assumpcions prèvies o considerar altres gustos estètics. Ens agrada dir que vam publicar llibres enfocats a la relectura, que és quan solen desvetllar-moltes de les claus més profundes dels llibres.

—Creieu que podreu mantenir la vostra «independència» a l’hora de seleccionar els títols a publicar? Ho dic per una qüestió gens senzilla com és l’economia. Resulta difícil viure d’això sense perdre la coherència?

—No és difícil, és dificilíssim però, per sort, l’editorial no és la nostra principal font d’ingressos. Ara bé, seria de necis no prestar atenció al mercat i comprovar quina acollida tenen els nostres llibres, i evidentment ens agradaria poder viure de l’editorial en algun moment. Però per a una editorial és també fonamental mantenir la seua línia perquè això la dota de coherència de cara als lectors. És una carrera de fons en què cal ser pacient i confiar que els lectors que han arribat als nostres llibres se sentin interessats pels següents títols que anem llançant. I, d’altra banda, tampoc volem sumar-nos a la voràgine de la publicació per la publicació. La nostra idea és escollir molt bé els llibres i publicar no més de sis a l’any. Altrament, és impossible treure textos mitjanament cuidats. Si hem de desaparèixer, almenys que sigui amb les botes posades i havent publicat el que realment volíem publicar. Això és innegociable.

—Després Gass van venir Álvaro Cepeda Samudio i Danielle Collobert, dos autors que estranyament van passar inadvertits temps enrere. Per què ells? Què té la seua narrativa que tant us va impactar?

—El que ens agrada d’ells és el seu caràcter heterodox, la seua innegable qualitat literària i la sensació una mica hipnòtica o d’abstracció que generen. En tots dos casos hi ha una combinació de gèneres literaris difícil de definir. A més, les dues són obres fragmentàries que guanyen al lector per acumulació, són com gotes malaies que cauen una i altra vegada sobre la consciència. En el cas de La casa grande de Cepeda Samudio, aquesta acumulació té a veure amb una experimentació que inclou textos narrats per diferents personatges, alguns fragments narratius molt pròxims al guió cinematogràfic, uns altres a la crònica, altres al diari militar... i aquesta acumulació té a veure també amb el relat de la violència i el poder exercits per l’estat, així com en la família. D’altra banda, Asesinato, de Danielle Collobert, és un text escrit per una autora que llavors tenia menys de vint anys i que no obstant això va ser capaç d’endinsar-se en els paisatges de la mort amb una veu poètica que sorprèn per la seua originalitat i la seua maduresa, en alguns casos propera a la del mateix Pavese. En tots dos casos ens va semblar que es tractava d’oblits editorials que calia posar remei.

—El vostre últim títol és un altre llibre de Gass, en aquest cas un assaig singular, ‘Sobre lo azul’. Què podeu explicar-nos d’ell?

—Sobre lo azul és, sobretot, una declaració d’amor cap al llenguatge literariSobre lo azul, a la seua capacitat per defugir la mera denotació explícita d’una paraula concreta i al·ludir a altres significats insospitats al principi, és a dir, el que sustenta a la metàfora. I l’autor expressa aquest amor per les paraules posant com a exemple la paraula blau, que en anglès ha adquirit desenes de significats al llarg de la història, entre ells molts que tenen a veure amb el sexe, al qual Gass dedica bona part del seu assaig, i també a l’ús de les paraules malsonants, a les que diu que «no se les estima prou». Però potser el millor de tot és com Gass va escriure l’assaig —amb un llenguatge inusual per a una obra d’aquest tipus—, en què prima la musicalitat de la seua prosa, el que ha convertit la traducció d’aquest llibre en tot un repte.

—Per acabar, i ja que s’acosten dates assenyalades... Quin llibre del vostre catàleg recomanaríeu i per què?

—Buf, això és com preguntar a un pare quin és el seu fill preferit. Però com que estem ja veient treure el cap l’hivern, anem a recomanar En el corazón del corazón del país, de William Gass, un llibre de relats molt diversos entre els quals destaca el que obre el volum «El chico Pedersen», un conte que et farà sentir fred des de la primera pàgina i on la neu és protagonista fonamental. Cal abrigar-molt bé abans de posar-se a llegir-lo.