El 28 de setembre es publica ‘El club de los mejores’ (Ediciones B), un thriller ple de tensió i ritme sobre els nens que vam ser i els adults en els que ens hem convertit. Una novel·la absolutament addictiva que ha estat comparada amb obres incòniques com ara ‘Mystic River’, de Dennis Lehane, i ‘El cuerpo’, d’Stephen King.

Claudio Cerdán, o millor dit, Arthur Gunn, és l’autor d’aquesta història de trampes, sorpreses i amenaces. Aprofitant la seua visita per terres alacantines, vam parlar amb ell sobre la seua nova i més que prometedora novel·la. Una novel·la on els secrets de la infància poden canviar-ho tot.

--Per començar, voldria que m’expliquessis aquest “gest de complicitat” que s’amaga rere el pseudònim d’Arthur Gunn (cognom, per cert, bastant apropiat i que resulta un joc amb la paraula ‘gun’, pistola, no?)

-El pseudònim és una eina molt interessant per a un escriptor. A mi em permet diverses coses. D’una banda, aquesta és una de les novel·les més personals que he escrit, i el pseudònim és una forma de distanciar-me d’ella. En les meues anteriors novel·les tot just afegia detalls privats, però a ‘El club de los mejores’ n’hi ha molts. Necessitava una màscara per poder despullar-me. Un cop decidit això, em vaig decantar per un anglosaxó. La novel·la negra va néixer als EUA, els meus autors preferits són d’allà, així que era una cosa obligat. El cognom Gunn el vaig prendre en pensar en Benjamin Black, pseudònim de John Banville. Aquest Black sonava a novel·la negra. Volia una cosa semblant. Així va néixer Gunn. La part d’Arthur té menys llegenda: és un homenatge al meu fill Arturo.

--En certa manera, aquesta elecció em recorda aquells anys de Curtis Garland i cia. Escriure sota un nom anglosaxó, més en literatura del gènere ‘noir’, quedava més ‘chic’, no és així?

-Eren altres temps. Com deia abans, el pseudònim és una eina més amb la qual compta l’escriptor. Els exemples són múltiples. Als que cites, caldria afegir a Francisco González Ledesma, qui va signar centenars de novel·les com Silver Kane. Després, ja famós i amb el Premi Planeta entre les mans, va publicar com Enrique Moriel. Quan el nom de l’autor apareix més gran que el títol de la novel·la, és el moment d’arriscar i començar de zero amb un nou rostre.

--Encara que no m’agradaria desvetllar cap secret de la trama, què es va a trobar el lector a ‘El club de los mejores’?

-Es tracta d’un thriller bastant personal que parla de l’amistat i del passat, de com canvia la nostra perspectiva del món un cop hem crescut i oblidat als nens que vam ser. Tot comença i canvia quan Walter, un prestigiós enginyer, rep la visita d’un vell amic de la infància. Perquè, què passaria si de nens hagués passat una cosa que, de sobte, repercuteix en el nostre present? I si haguessis oblidat per complet aquest fet que ara és tan important?

--Afrontes dos períodes molt diferents en la vida dels protagonistes. La infància i la maduresa. En altres paraules, enfrontes la innocència amb la responsabilitat, a més d’aprofundir en aquest sentiment de culpa propi del remordiment. Bastant complex, no?

-Ningú va dir que créixer fos fàcil. Ara que sóc pare m’adono del poc que sé, de totes les meues mancances, de la por al futur. Tinc la ferma creença que la maduresa és una decisió que cal prendre en algun moment.

Avui dia hi ha nens de 40 anys, però si et vas a països com Eritrea et trobes a adults de 13. Aquesta novel·la sobrevola tots aquests temes, sense oblidar que estem davant d’una història on predomina la intriga. La infància i la maduresa són el rerefons, no pretenia fer un manual de psicologia, sinó una novel·la entretinguda.

--Quin diries que és l’ingredient ideal que enganxen al lector en aquest tipus d’històries? Ens pot la morbositat o aquesta sensació de vertigen que ofereixen els thrillers és massa captivadora?

-El lector busca bones històries. Res més. Jo m’he trobat amb novel·les que prometien una muntanya russa i al final es quedaven en res. Els thrillers et permeten viure emocions fortes sense aixecar-te de la butaca. En aquesta novel·la el protagonista és un tipus normal que veu com la seua vida es posa cap per avall. Ha de arreglar en un termini límit de temps o les conseqüències seran terribles. Alhora, necessita recordar aquest secret oblidat de la infància. El lector està present en tot moment, pensant que alguna cosa així li pot passar a qualsevol, observant les decisions del protagonista i preguntant-se si ell hauria fet el mateix en la seua situació. Si aconsegueixes atrapar el lector de la primera a l’última pàgina, el viatge haurà valgut la pena. No crec que el morbo tingui molt a veure, les emocions i la capacitat de sorpresa són molt més importants.

--El fet que comparin aquesta novel·la amb obres d’autors com Denis Lehane o el mateix Stephen King, suposa una pressió afegida o el consideres un triomf a títol personal (vol dir que el nivell assolit és elevat)?

-Jo ho dono tot en cada nova novel·la. Per a mi són un repte. Sempre aspiro a arribar un cim més alt que amb l’anterior llibre. I és una satisfacció quan et comparen amb autors d’aquest calibre, als que tant he llegit i admiro. Els lectors són els que decidiran si aquests elogis són encertats o no. Només puc expressar la meva gratitud a tots aquells que s’acosten a aquest llibre.

--A Espanya, des de fa ja diversos anys, hi ha hagut un ‘boom’ de novel·la negra. Molts creuen que en aquestes històries tan sols importa l’acció en la que normalment es resol un misteri. No obstant això, la part psicològica és primordial. Com afrontes les teues històries? Des de quina pla o perspectiva?

-La novel·la negra és molt variada. Hi ha històries d’acció, però també altres d’intriga psicològica. Al final, el motor d’aquests llibres són els personatges. Sense aquesta base, sense uns personatges versemblants i interessants, la novel·la no funcionarà. Tampoc m’agraden els autors que es treuen conills del barret de copa. Cada gir, cada sorpresa, ha d’estar plantejat des de l’inici. Raymond Chandler deia que, quan s’encallava en una escena, apareixia una mà darrere d’una cortina i disparava. Per sort, ja hem evolucionat des de llavors i els bons thrillers estan molt ben estructurats, tenen molta acció, molt moviment, però també personatges forts on recolzar-se. H