Elisabet Riera: «No ens atreu l'agradable, ens atreu l'insondable»

—Què hi ha en l’ocult que tant ens atreu? Ho pregunto perquè Wunderkammer, segell editorial que vas fundar l’any 2016, es prea de publicar novel·les i autors diguem poc convencionals.

—Precisament estic treballant en l’edició d’una novel.la de la gran poeta surrealista Valentine Penrose, La condesa sangrienta, que m’ha donat la resposta a aquesta pregunta: «No nos atrae lo agradable, nos atrae lo insondable». El misteri, en el seu sentit més ancestral, és també una forma de coneixement; no per la via de la llògica i el pensament racional sinó per la via de la intuició, la revel·lació i l’inconscient. És aquesta tradició, en les seues múltiples manifestacions, la que ens interessa a Wunderkammer.

—A col·lació de la pregunta anterior, com definiries exactament Wunderkammer?

—La mateixa paraula ho diu: els «wunderkammer» eren els gabinets de curiositats o de meravelles que es van crear a alguns llocs privilegiats de l’Europa del segle XVI i XVII. Era l’època de les primeres gran expedicions a ultramar, i d’allà es portaven plantes, animals i minerals exòtics, entre altres objectes singulars, que van constituir les primeres col·leccions (i que de fet són antecessores dels museus d’art). Eren col·leccions de peces singulars i exòtiques, de rareses en el millor sentit de la paraula. La idea és aplicar el mateix concepte a un catàleg literari.

—Què significa per a tu editar, és a dir, el treball de recuperar d’una banda i descobrir noves veus literàries per un altre?

—Per mi és compartir les meues lectures predilectes. Wunderkammer és un projecte tan personal que molts dels autors que publico són part de la meua biblioteca.

—Hi ha una labor profunda de recerca en l’edició, no és així? La qüestió la plantejo perquè em sorprèn que avui dia, amb l’increïble nombre de segells editorials existents, es continuïn publicant a autors/es que no han estat traduïts o bé que no van gaudir en vida del reconeixement que potser havien merescut.

—La labor de recerca es pot fer tant amb autors del passat com amb els del present, crec que en aquest sentit la feina és igual de valuosa. L’important és que l’editor actuï com a prescriptor de bones lectures, que sigui un filtre de confiança de cara al lector.

—Com va sorgir la possibilitat de fundar Wunderkammer? Què et va moure a fer aquest pas, sabent que «d’això no es viu o es viu amb prou feines»? Es pot viure de la literatura?

—De la literatura no es pot viure però tampoc no es pot viure sense literatura. I tanmateix, d’alguna cosa s’ha de morir… Jo portava molts anys treballant al món editorial, en edició de revistes per un gran grup, res a veure amb els continguts de Wunderkammer. La meua vocació sempre ha estat la literatura, i en un moment donat de la vida vaig decidir unir ofici amb vocació i crear un projecte editorial literari propi.

—En aquests tres anys de vida, quina ha estat la teua major satisfacció com a editora? Alguna gran fita personal aconseguida?

—Moltes, i no ho dic amb sobèrbia sinó més aviat amb sorpresa, perquè sent una microeditorial amb molt pocs recursos he aconseguit editar alguns autors que admiro profundament, com Raymond Roussel, Julia Kristeva, Pierre Michon, Nabokov i pròximanet Valentine Penrose, de qui estic perdudament enamorada i que espero reivindicar i fer arribar al major nombre de gent possible. S’ho mereix.

—L’editorial consta actualment de tres col·leccions. En una d’elles, ‘Cahiers’, va veure la llum ‘La revolución de las flâneuses’, d’Anna Mª Iglesia, llibre que precisament presentareu a Benicàssim, en la llibreria Noviembre. Què pots dir-nos d’aquest llibre? Va ser amor a primera vista? Com va sorgir el projecte?

—La idea neix de la voluntat de publicar assaig contemporani amb autors d’aquí, però partint de temes vinculats amb l’univers Wunderkammer. És a dir, actualitzar la tradició de romàntics, poetes maleïts, decadents, simbolistes, surrealistes… La periodista cultural Anna Maria Iglesia va fer la seua tesi doctoral sobre la narrativa de l’espai urbà al segle XIX, és a dir, sobre els flâneurs, un tema molt Wunderkammer, però vam pensar que reinterpretar-lo des d’una mirada crítica femenina i feminista ho convertia en una tema de plena actualitat. I així és.

—Si alguna cosa destaca de Wunderkammer és, entre moltes altres coses, el seu singular disseny. Has aconseguit que siguin inconfusibles i, m’atreviria a dir, béns preuats. En què et vas inspirar?

—Doncs parteix d’un referent real; el disseny d’alguns llibres de l’editor francés dels anys 60 i 70 Jean-Jacques Pauvert, amb qui a més compartim afinitat per alguns autors francesos. De fet, caminant un dia per les parades dels bouquinistes del costat de Sena vaig veure de lluny un llibre allargat i estret, de color verdós, que em va cridar immediatament l’atenció; era Ce que disent les tables parlantes, de Victor Hugo, que es va convertir en la guspira que va encendre el foc de l’editorial i el llibre número 1 de la col·lecció Wunderkammer. El disseny original, meravellosament actualitzat pels Hermanos Berenguer, és un homenatge a aquest editor lliure i sui generis,

—Per a tu, què necessita un llibre o l’escriptura d’un autor/a perquè t’interessi?

—Que desprengui fe en la literatura. Fe com a necessitat trascendent.

—Des del teu punt de vista, i tenint en compte els autors/es que has publicat fins avui, creus que en l’actualitat la literatura al nostre país és ambiciosa? Quins autors/es destacaries i per què? Ho pregunto perquè m’interessaria confeccionar una espècie de mapa literari, perquè veig i comprovo que aquells que exploten les possibilitats del llenguatge no són molt ben vists o reconeguts. Quin és el paradigma literari espanyol si n’hi ha?

—Això són moltes preguntes en una sola pregunta. Però estic d’acord en que es pot confeccionar un canon literari diferent, un canon de «raros», en l’acepció que li van donar Rubén Darío o Pere Gimferrer. La marginalitat és en realitat el motor de la literatura, i avui dia només sentim a parlar dels autors que encaixen dins el corrent del gust predominant, que sol estar més atent al contingut i l’actualitat que no pas a l’estil o la forma. M’adereixo a la reivindicació d’aquesta segona aproximació a la literatura i el llenguatge.

—Per a finalitzar, quins objectius t’has marcat com a editora?

—Sobreviure i continuar gaudint.