Hi ha imatges creades per a no ser vistes i imatges que existeixen, precisament, per la seua invisibilitat. Els plànols d’una casa, per exemple, són imatges que no es veuen. Tampoc veiem els magatzems on es guarda tot allò que comprem diàriament. Els utensilis de poda d’un jardí no es veuen en aquest jardí, ni les xarxes amb les quals es pesca.

El filtre d’un aquari; el motor d’un cotxe; la transformació d’una eruga en papallona; la fecundació d’un òvul després de la copulació; l’aire que entra en els nostres pulmons; una absència, la violència o el càncer no es veuen, però sí les seues conseqüències. No es veu com es fabrica la roba que portem ni la impressió d’un llibre.

Hi ha imatges que ja no es veuen, com La Gioconda o La nit estelada de Van Gogh. Unes altres, en canvi, passen gairebé desapercebudes, com Jeune garçon au cheval de Picasso. Els esbossos d’una obra es creen per a no ser vistos; es guarden mandrosos i pacients fins que algú pertorba la seua intimitat i els exposa, deixant al descobert els errors, pors, vergonyes i angoixes de l’artista.

Avui no veiem el polític perquè tenim excés de política, aquest conjunt de pantomimes i encreuament d’insults, contraarguments i altres protocols immorals. Encara ens costa veure l’homosexualitat, la sida, la depressió o la pobresa. No veiem al nostre veí quan escombra els carrers, ni a l’exèrcit de persones que netegen les oficines abans de l’hora d’obertura. No veiem als repartidors de menjar ni als qui transporten centenars de milers de paquets al dia. Ells mateixos són, usant a Marc Augé, no-llocs. No veiem als qui condueixen els autobusos, piloten avions o executen cadascuna de les maniobres necessàries perquè els sistemes de transport funcionin. No veiem l’energia que consumim amb l’ús indiscriminat d’Internet i les xarxes socials. No veiem a les kellys ni al recepcionista de l’hotel.

No veiem a la persona sense llar però podem veure la seua mirada. No veiem el que veu però podem imaginar el seu buit, la seua paranoia, la seua desconnexió. No veiem les històries que existeixen al nostre voltant malgrat ser els seus còmplices. Tampoc veiem la Història perquè aquesta no té imatge. Per això pintem, dibuixem i ho fotografiem tot, per a intentar esbocinar-la i convertir-la en una cosa tangible, en una cosa accessible, en una cosa mesurable.