Paco Llop: «L'amor per la fotografia és l'impuls de Debacle»

—Quin va ser el detonant perquè us embarcàreu en un projecte com Debacle?

—Quan vaig acabar amb El río invisible em venia de gust canviar el xip.

Tenia un projecte en marxa des de feia anys, Habitario, el qual em venia de gust publicar. Al principi vaig pensar contactar amb alguna editorial, de fet vaig arribar a escriure a una, però com que no vaig rebre resposta vaig decidir que el millor era autoeditar-me, així podria fer el que volgués, al meu gust, amb total llibertat i sense cap tipus de lligam .

A més, tenia en ment des de feia temps que a Paco Martí calia fer-li una publicació. Així, vaig pensar que era el moment de llançar-me i després del meu treure el seu, com així finalment va ser.

—Un nom molt original, per cert. Com se us va acudir?

—Vaig estudiar empresarials i vaig treballar molts anys en banca, de manera que m'ha tocat analitzar molts balanços i comptes de resultats. Quan vaig començar a demanar pressupostos i a fer números vaig veure que aquests no eixien, tret que faces tirades molt grans i es venguen bé (hauria d'anar-se a tirades d'almenys 500 i vendre-ho gairebé tot, i tampoc era aquesta la nostra idea), cosa que després em van confirmar altres editors de fotollibres amb els quals vaig contactar. Però estava decidit i em podia la il·lusió. L'hi vaig explicar a Pilar, la meua dona. Li vaig dir que em venia de gust embarcar-me en això i que l'únic que estava garantit era la «debacle» econòmica, al que ella va respondre que no em preocupés, que si era el que em venia de gust endavant, «nos debaclearíamos juntos».

Aquel mateix dia, a la nit, vaig decidir que el nom seria Debacle Ediciones i tot seguit vaig escriure a Paco Martí.

—Com diuen, la resta és història, no?

—El que després ha passat és que la «debacle» no ha estat tal. Els 200 exemplars que vaig treure d'Habitario s'han esgotat ja. Va ajudar molt que el llibre fos seleccionat en PHotoEspaña entre els millors llibres de l'any. I el llibre de Paco Martí ha tingut una gran acollida. Hi havia molta gent esperant-lo; m'imagino que en poc temps també aconseguirem esgotar l'edició. El tercer que hem tret està costant més, ja Tatjana Schlör és menys coneguda, però bé, estem contents. Al cap i a la fi ens vam embarcar en això per amor a la fotografia i de moment no estem perdent diners. El que recuperem amb cada edició és per reinvertir-lo en la següent.

—Fins a la data, com has dit, heu publicat tres fotollibres: 'Habitario', 'La vida sencera' i 'How long is forever'. Tres treballs molt diversos. Què us va moure a publicar-los? Em refereixo a aquest primer impuls.

—Doncs principalment el que et comentava abans, l'amor a la fotografia. En el cas de l'meu era una necessitat interior. Portava molts anys recopilant aquestes fotografies i necessitava d'alguna manera materialitzar-ho tot d'una vegada, parir-lo i donar-li sortida.

Al de Paco Martí portava anys donant-li voltes. Ho havia comentat amb gent de el món i tots coincidíem en què era incomprensible que no tingués res publicat. Era necessari. Ha estat com un acte de justícia poètica. I el de Tatiana va ser una cosa casual. Un dia que va venir Julián Barón a casa em va comentar si coneixia el seu treball, que pensava que m'agradaria. Jo mai havia sentit a parlar ni havia vist res seu. Va ser un amor a primera vista.

—A col·lació de la pregunta anterior, m'agradaria aprofundir en cada un d'ells. Quins aspectes destacaries?

—Habitario és un fotollibre que uneix poesia i fotografia. Està concebut a manera d'un quadern de camp, on la natura i la infància són els protagonistes d'una història de descobriments i suggeriments que conviden a l'espectador a imaginar, a apreciar el món d'una altra manera. Els poemes que acompanyen les imatges són de la meua amiga Lucía Boscà , Premio Nacional de Poesía Joven Félix Grande. És molt bona.

De La vida sencera destacaria... Uf! Tot. Paco Martí és molt gran. La seua obra no ha rebut encara tot el reconeixement que mereix, però tot arribarà. Estic plenament convençut que aquest fotollibre serà en uns anys objecte de culte.

I How Long is Forever és màgia, esdevenir. Tatjana es va formar fotogràficament a Blank Paper, però sense renunciar mai a un estil propi i molt personal. El seu treball, amb ressons de Tilmans i Lewis Carroll , aconsegueix eleva r l'àlbum familiar a la categoria de objecte artístic. És una meravella.

—El llibre de Paco Martí ha estat tot un esdeveniment com bé has assenyalat. En la presentació que vas fer a Castelló de la mateixa vas dir que per a tu Paco és el millor fotògraf que hi ha. Segueixes pensant el mateix? Per què?

—Absolutament. Cartier Bresson deia que calia posar el cap, l'ull i el cor en un mateix eix per a fotografiar. Paco Martí posa l'ànima, i es nota; les seues fotos punxen, fereixen. Al contrari que molts altres autors, no necessita recórrer a l'anècdota, a l'exotisme, a exquisideses compositives. Les seues imatges parlen per si mateixes. Són tan bones, conten tant, que no necessiten explicacions ni discursos en què recolzar-se .

Fixa't que, a més, no necessita anar-se'n lluny, totes les seues fotos estan fetes en Castelló i voltants, fetes amb càmeres senzilles. Menys és més. I quan retrata la gent... Uf!

—Té un llenguatge propi.

—Hi ha grans fotògrafs que recorren per exemple al mitjà o gran format. És un recurs tècnic que dóna excel·lents resultats, ja que l'escassa profunditat de camp i l'ajust mil·limètric del focus fan ressaltar al personatge retratat d'una manera difícil d'igualar treballant en 35 mm. Però això no deixa de ser un «truc». L'ull humà no veu d'aquesta manera, és fàcil cridar l'atenció fent un retrat així. Doncs bé, al que anava, Paco Martí no necessita recórrer a recursos d'aquest tipus, és el que em flipa, els seus retrats tenen pòsit, ens mostren les persones i la realitat tal qual, sense enganys visuals, de manera senzilla i natural aconsegueix que els seus personatges transmeten una emoció i una tendresa colpidores.

—Emoció i tendresa. Crec que has encertat al definir el seu treball.

—Porto tota la vida veient fotografia, molta. La càrrega de profunditat dels seus treballs no l'he vist encara en cap altre autor. Pensa en grans autors de la fotografia espanyola de tots els temps. No tots, però la majoria, han recorregut sovint als tòpics de sempre, qüestions que evidentment calia abordar en un moment donat, però que han anat repetint clixés fins a la sacietat. I en l'altre extrem, autors més recents amb imatges insulses, buides de contingut, que precisen de 4 folis d'argumentació conceptual per explicar-nos el perquè de la seua gestació.

Paco Martí no ha recorregut mai a res d'això, no ha sucumbit a les modes o tendències del moment. Segurament el fet d'haver estat sempre auto-didacta ha influït en la seua forma de veure i expressar-se, està molt poc contaminat. Ell, xicotet de mida, en la seua xicoteta cantonada, de la seua xicoteta ciutat, amb la seua xicoteta càmera, simplement s'ha dedicat a documentar la vida, la vida sencera, i ho ha fet com ningú.

—El pròxim 28 de gener es presentarà aquí a Castelló el llibre de Tatjana Schlör. Pots desvetllar algun aspecte d'aquesta presentació? I com d'importants són o consideres que són aquest tipus d'actes per promocionar les publicacions?

—Doncs no m'agradaria desvetllar res, perquè sigue sorpresa, tot i que ja s'han vist moltes imatges del llibre a les xarxes. És espectacular. A la presentació acudirà Tatjana al costat de les dissenyadores, l'equip Tapas Duras. Serà el seu moment i no vull restar protagonisme, de manera que no explicaré res.

Respecte al que em preguntes de la importància d'aquests actes et diré que són fonamentals per a promocionar les publicacions. En primer lloc perquè suposa una trobada entre l'autor i el públic assistent que penso és necessari i enriquidor. En aquests actes sols conèixer en persona a gent amb la qual només havies interactuat a través de les xarxes i és una cosa molt bonica i emocionant celebrar per fi aquest acte d'acostament i contacte físic.

D'altra banda, en les presentacions és el moment en què més llibres es venen, el públic assistent s'anima, s'acosta a l'autor perquè li dedique el llibre o fer-se una foto i després sempre continua la xerrameca amb un pica-pica o unes cervesetes al bar de a la banda. Això és molt xulo. Gràcies a la fotografia he conegut a gent meravellosa.

—M'agradaria aprofundir una mica en la relació amb l'equip de Tapas Duras. Elles han estat les encarregades de dissenyar els llibres de Paco Martí i Tatjana, no és així? Què pots dir-nos d'aquest treball en conjunt?

—Així és. El treball de Tapas Duras (Ana R. Leiva, Blanca Sanfélix i Laura Donate) és fonamental en Debacle. Crec que el resumiria en aquests tres aspectes. Primer, són molt bones dissenyadores. Segon, també són molt bones fotògrafes. I tercer i no menys important, hi ha entesa i bon rotllo entre nosaltres, una cosa fonamental per treballar en equip.

En principi les vaig contractar com dissenyadores, però des del primer moment, es van involucrar tant en els projectes, que van acabar també treballant les edicions amb mi. En moltes ocasions tenim visions diferents, però a la fi s'acaben complementant i això és molt enriquidor i crec que es nota en el resultat final. Tot està molt meditat i li donem moltes voltes abans de portar les arts finals a impremta.

Com a anècdota et diré que Txema Salvans, que és un llepafils del copó i no calla una, em va cridar quan va rebre el llibre de Paco Martí i em va dir: «... macho, no tinc res a criticar-te del llibre, està tot perfecte, és una meravella». Bé, jo també sóc bastant perepunyetes —riu—. Per exemple, la preimpressió de les imatges no la deixo a ningú; això sí, intento respectar sempre l'acabat i estil de l'autor.

—Com de difícil és editar un treball, és a dir, realitzar la selecció de les imatges que vagin a aparèixer en el llibre?

—Crec que el més difícil, almenys en el meu cas, és editar un treball propi. Amb els meus treballs he tingut sempre molts dubtes en l'edició, ja que hi ha un vincle emocional amb moltes de les imatges que et fa difícil ser objectiu. Quan vaig començar a editar Habitario, els vaig demanar opinió a Paco Martí i Joan Margoll i els seus consells em van ser de gran ajuda per a replantejar-me algunes qüestions de la publicació. Personalment, és més fàcil editar treballs d'altres, perquè pots analitzar les fotografies amb certa distància, sense aquest llast emocional.

Amb Paco Martí la selecció va ser difícil, ja que té tantes fotos i tan bones que se'ns feia dolorós desprendre'ns de moltes d'elles. Paco té un arxiu brutal, per fer uns quants llibres més. Amb Tatjana va ser diferent. Moltes de les seues fotografies sorgeixen d'encàrrecs comercials que li fan revistes alemanyes. Aquest tipus d'imatges eren les que menys ens interessaven. Quan va començar a ensenyar-nos les més íntimes vam veure clarament que era per aquí per on calia tirar per anar armant el relat, i com també havia molt material, vam fer una selecció prèvia que a poc a poc va anar encaixant per si mateixa, ja que el seu treball té una línia molt clara i coherent.

—Aquests últims anys s'ha viscut un «boom» del fotollibre. Què penses d'aquest fenomen? Creus que es publiquen massa fotollibres?

—Jo crec que és bo, s'han publicat coses molt bones i variades: Paloma al aire, Afronautas, The Waiting Game, Cespedosa, On Abortion, C.E.N.S.U.R.A... La llista és molt llarga i diversa, per a tots els gustos. No crec que siguin massa, això és fantàstic, com més hage on triar millor no? El veritable problema és que hi ha molt poca demanda. Els compradors de fotollibres som, en la seua gran majoria, els fotògrafs, i això sí que és una cosa que hauria de canviar, i ha de començar per l'educació.

No hi ha cultura fotogràfica de base en el nostre país. Caldria fomentar molt més en les escoles l'educació artística, ja que aquesta contribueix de forma decisiva a un desenvolupament integral i més ple dels nens i els joves, de la seua salut mental. Fotografia, dibuix, pintura, dansa, teatre, música, cinema, cant... haurien de ser assignatures obligatòries a les escoles i no matèries optatives per estudiar en acadèmies privades.

—En quins projectes esteu treballant ara? Què podem esperar de Debacle aquest 2020?

—Doncs seguim amb la nostra idea inicial: fer edicions curtes, donant preferència a la qualitat de la publicació. Volem fotollibres que a més de tenir un bon contingut siguin bells com a objecte. I això encareix el tiratge, però com que no vivim d'això, podem assumir un marge estret perquè el preu final no sigui massa elevat (tot això sempre que les vendes funcionin, és clar ).

Les publicacions de 2020 ja estan decidides. Ens ve de gust començar com vam acabar l'any 2019, apostant per fotògrafes i no massa conegudes, almenys pel que fa a publicacions.

La primera serà Mei Sa Guo, una fotògrafa que em fascina. Té una feina que em recorda a Francesca Wodman, però amb unes connotacions més poètiques i misterioses, com extretes d'una pel·lícula de Nātaka. Va ser a més molt curiós com va sorgir tot. La segueixo per Facebook des de fa temps i vaig contactar amb ella per comprar-li un llibre. Em va contestar que no tenia res publicat i que si tenia jo una cosa que proposar-li. I així va ser la cosa.

La segona serà Leslie Searles. Leslie té uns treballs molt bonics i compromesos sobre indígenes , migrants i afrodescendents llatinoamericans. Les seues imatges irradien una a atracció que esglaia. Fa anys, quan jo no tenia ni idea que acabaria sent editor, vaig veure unes fotos seues de Cuba que va penjar a Facebook i em van agradar tant que li vaig escriure per privat per felicitar-la. S'han fet infinitat de treballs fotogràfics sobre Cuba, hi ha dotzenes de llibres, em resulta ja pesat el tema , però quan vaig veure el que ella havia fet... Era completament diferent a tot el que havia vist d'altres autors. Després, l'any passat va penjar a Facebook un portfoli que li havia editat Gonzalo Golpe i vaig tornar a sentir aquesta punxada al pit. De seguida vaig contactar amb ella.

I si aconsegueixo patrocini, m'agradaria publicar també el meu treball sobre la xufa. En això estem. I per al 2021 ja tinc coses en ment. Esperem que tot continuï bé i això no vagi «a la debacle».

.