La sala Art Dam presenta una serie de pintures de Paco Puig signades fa mes de 30 anys. En elles l’autor s’ens revela com un genuí pintor hispànic, tant com van poder ser-ho el barroc Valdés Leal, l’arrabassat Goya, l’expressionista Solana o, en un altre orde de coses, en el món de la narrativa, l’incisiu Valle Inclán. No obstant, estes figures imparelles de la pintura o la literatura, no preocupen ni poc ni molt a l’artista, que fa la seua obra per la seua particular gana, eixa gana hispànica, també personal, directa, moltes vegades agressiva i curullada de plens contrasts. Eixa mateixa gana, li porta a plasmar uns assumptes delirants, que són vivència imaginativa.
Tots els personatges de Puig i els espais arquitectònics o paisatgístics tenen tragèdia interior i misteri. En això coincidix el tipus i el mig, en eixe contingut de dimensió fantasmagòrica inquietant, que hi ha en el ser humà i en l’entorn desconegut i enigmàtic que ho envolta. Precisament per això el color, matisat des d’un imperi personal, les textures, les sinuositats, el moviment i sobretot la tensió, són referents bàsics a l’hora de compondre els seus temes.
D’esta manera, la seua pintura es va convertir en una al·legoria del relat expressionista de la decrepitud. Així els seus continguts es gelen en la intempèrie de l’ocàs, però es caldegen per la tràgica emoció que són capaços de transmetre, amb la força dels seus motius. Ací estan, per tant, els temes, que per la màgia de la seua pintura es convertixen en quimèrics i ilusionístics, arguments que per l’ambientació dels seus enigmàtics contrallums de capvespre, posseeixen un aura de misteri, narracions vertaderament novel·lesques, dignes d’un autor romàntic per la inspiració fantasiadora del seu existencialisme. H
