Des del passat, es tendeixen llaços cap al futur. I des del present aprofitem aquests llaços en sentit contrari per a veure i entendre el nostre passat. Aquest encreuament de temps i espais ens defineix en un cert sentit, i és d’això, precisament, del que versa una obra com la de Lucy Kirkwood, Los Hijos, la versió dels quals al castellà dirigeix David Serrano, qui assegura que aquest text teatral «ens interpel·la sobre el futur que arriba des d’un passat que s’acaba».
Aquesta peça parteix «des del passat de la relació afectiva de tres amics que van treballar junts tota la seua carrera i sobre el futur dels milions de persones anònimes d’una generació que s’obre pas», en paraules del director teatral, qui afegeix que «entre el passat d’uns i el futur dels altres» es troba aquest «present del planeta com a vincle entre tots ells».
El 5 de desembre, en el Teatre Principal de Castelló —a les 20.00 hores—, i dins de la programació tardorenca de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), es representarà aquesta obra que ens presenta als personatges de Hazel i Robin, casats des de fa molts anys i jubilats recentment. Tots dos viuen als afores d’un petit poble en una casa de camp situada just a la vora del límit nuclear de la central en la qual van treballar com a físics. «En el lloc que habiten a vegades no hi ha llum corrent ni aigua potable i la població de la zona no deixa de disminuir», explica David Serrano. «És un poble sense futur. Però allí segueix el seu passat», subscriu el també cineasta i guionista, conegut per dirigir pel·lícules tan aplaudides com Días de fútbol o per ser el guionista de El otro lado de la cama.
Una visita que ho canvia tot
Inesperadament, un dia apareix a la seua casa Rose, amiga del matrimoni i una de les físiques que van treballar amb ells en la central nuclear. «La seua imprevista arribada, després de tres dècades d’absència, trastoca els records, els sentiments i l’avenir d’aquests tres amics. I, alhora, el futur de tota una generació que encara desconeix el destí al qual s’enfrontaran», matisa Serrano, per a qui resulta aclaparadora «comprovar que Lucy Kirkwood, l’autora, hagi sabut reflectir amb tan sols trenta-set anys els anhels, pors i decepcions d’uns personatges amb gairebé el doble d’edat».
Així mateix, a David Serrano li resulta encara més aclaparador que la dramaturga britànica «sàpiga tractar un tema tan controvertit avui per al planeta, com és el de l’energia nuclear, des de les més íntimes emocions de l’ésser humà».
I per a donar vida a tot aquest univers emocional, afirma David Serrano, «només faltava comptar amb tres actors immensos perquè aquesta obra de teatre sobre passat i futur es transformés en el present de totes les generacions d’espectadors que compartiran amb nosaltres, des del teatre, aquesta història tan dramàticament esperançadora». Elena Irureta, Susi Sánchez i Joaquín Climent seran els encarregats de pujar-se a l’escenari de la plaça de la Pau per a donar vida a aquests personatges, a través dels quals, Kirkwood ha volgut explorar la naturalesa humana, a vegades intractable. Mitjançant una seqüència de petites falles, que a poc a poc es van obrint més i més fins a treure a relluir temors del passat que afecten de manera directa en el present i, potser, de manera indirecta en el futur.
Sens dubte, una peça que pot veure’s com un thriller ecològic, en parlar dels perills de l’energia nuclear, però que aborda aspectes molt més interpersonals i profunds.
