Si ens endinséssim de ple en la història del jazz, veuríem que a mitjans i finals de la dècada dels 60 del passat segle, van començar a experimentar-se canvis substancials en aquest gènere de música que és més una manera d’entendre la vida, de sentir el seu batec. Les millores tecnològiques van donar pas a una major experimentació sonora i rítmica, fruit al seu torn de la inquietud d’una generació de músics que van voler explorar totes i cadascuna de les possibilitats del jazz, provocant així una fusió d’estils que segueix, encara avui, impregnant a músics i intèrprets.

El jazz no va romandre aliè al moviment hippie i de la contracultura. El substancial canvi de mentalitats va provocar cert trencament amb qualsevol cànon. Es va buscar amb especial afany la llibertat interpretativa i creativa, i gràcies a això músics com Miles Davis van ser capaços d’imaginar i concretar el fet que era possible crear altres sons i harmonies. L’era de la fusió havia començat, i al costat del geni van aparèixer altres éssers inquiets capaços d’enlluernar amb el seu desvergonyiment.

Herbie Hancock, Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea... Ells van donar veu a una nova era del jazz en la que grups com Weather Report encarnarien a la perfecció aquest estil desenfadat, híbrid i experimental, atrevit i fresc, crucial. Va ser una època en la qual es va buscar la barreja, i en l’actualitat hi ha encara conjunts que persegueixen aquest repte, i el depuren fins arribar a cotes sorprenents.

Un exemple d’aquesta nova fusió és la que trobem en el grup Patáx, que amb la seua barreja de flamenc, salsa i jazz han aconseguit crear un espectacle en viu que molts consideren «d’infart». Ells van posar la seua mirada i van escoltar amb delit a Weather Report i Chick Corea, a l’Elektric Band i a Frank Zappa, a Hancock i Zawinul... Es consideren hereus directes del jazz d’Irakere, de Wayne Shorter i el Miles Davis més avantguardista, d’Hermeto Pascoal i, com no, del gran entre els grans, Paco de Lucía.

Si alguna cosa destaca del conjunt madrileny és, precisament, aquesta comunió entre el flamenc i el folklore afrocubà. Diguem que és el «ingredient clau» en aquesta «complexa i màgica recepta» que ha convertit a Patáx en un dels més prometedors projectes europeus de jazz i fusió avui dia. I no ho diu un servidor, no, sinó la crítica més avesada en aquests territoris sempre inhòspits però extraordinaris del jazz.

Dissabte que ve, 2 de juny, l’agrupació que lidera el percussionista Jorge Pérez actuarà a la sala de cambra de l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló amb motiu del cicle Auditori Jazz Club per demostrar que ara per ara són l’expressió més fresca, sorprenent i cosmopolita de la nova generació del jazz espanyol, amb una varietat sorprenent i amb aquest toc associatiu de músics de diferents nacionalitats però que entenen i estimen un mateix llenguatge, el de la música. Segur que el seu concert en directe convidarà al públic assistent a viure una experiència única provocada per aquesta explosió de passió i energia amb la que afronten totes i cadascuna de les seues presències sobre l’escenari.