Va ser Rossana Zaera, artista a qui admiro profundament, qui em va parlar de l’existència d’una sèrie de fils invisibles que van unint pensaments i parers entre unes certes persones, una sèrie de vincles gairebé imperceptibles però que es construeixen fins a formar el que un podria considerar una amistat sincera i profunda.
Vaig conèixer a José Aníbal Campos en persona quan va visitar Castelló en 2015, si bé ja sabia del seu treball com germanista i traductor, perquè no poques han estat les lectures que he pogut gaudir i que porten la seua empremta. Va venir aquí per a formar part de la VII trobada El Ojo de Polisemo que va tenir lloc a la Universitat Jaume I, i a partir de llavors mantenim un estret contacte que gairebé sempre es veu reforçat quan apareix alguna de les seues novetats en el mercat editorial espanyol.
Ha estat, precisament, una d’aquestes bones noves, la que m’ha permès descobrir un altre d’aquests fils invisibles i sorprenents. Si Teseu, gràcies a aquest cabdell de fil màgic que li va brindar Ariadna, va poder sortir del laberint on va vèncer al Minotaure i trobar així el camí de retorn a la llar, podria dir-se que jo he anat recollint uns certs filaments fins a trobar-me amb Paul Celan.
Una temporada en el Danubio. Paul Celan en Viena (1947-1948)
, és una obra que ha editat i traduït, a més d’haver escrit un assaig introductori, José Anibal Campos amb el suport del Fòrum Cultural d’Àustria i l’Institut Cultural Romanès i editat per La Moderna. És un llibre en el qual es recullen textos de Mihaela Aanei, Susanne Ayoub, Milo Dor, Reinhard Federmann, Karl-Markus GauB, Fidel Martínez Nadal, Marcus G. Patka, Evelyne Polt-Heinzl, Arnau Pons, Vera Reisner i Ioana Zlotescu i que pretén «llançar llum sobre els mesos que va passar en la capital vienesa. Una estada que es revelarà fonamental en l’evolució posterior de la seua vida i la seua obra», com expressa el mateix Aníbal. És, a més, un llibre que pretén donar compte del viatge que va portar a Celan de Bucarest a Viena i, com el traductor afirma, «un intent de respondre a una pregunta que sempre em va assaltar: per què, malgrat aquests ràpids èxits en el món literari i artístic vienès, del relativament bon acolliment a l’entorn de la seua llengua literària, Paul Celan va decidir continuar el seu viatge a París?». Així, assisteixo com a lector a un primer viatge de Celan, iniciàtic en un cert sentit, un viatge que li va servir, en part, per a presentar al món la seua obra poètica i, gairebé sense voler, de Viena arribo a París i arribo a Jean Daive i a aquesta narració poètica, autobiogràfica i emocional —Bajo la cúpula. Paseos con Paul Celan (La Uña Rota) i traduït per Mateo Pierre Avit Ferrero—, on s’albira el final d’un home que va aconseguir donar una nova veu a la poesia, malgrat de l’horror viscut durant la II Guerra Mundial, malgrat el que Theodor W. Adorno creia quan va afirmar que: «Escriure un poema després d’Auschwitz és una cosa bàrbara».
Impossible no quedar-se corprès amb aquesta espècie de memòries on el poeta francès comparteix alguns dels passatges, dels moments vívids i també funestos, de la seua amistat amb Paul Celan, una amistat que va durar només cinc anys —es van conèixer en 1965— perquè, com sabem, un 20 d’abril de l’any 1970 Celan es va llançar al Sena des del pont Mirabeau.
En aquests passejos, trobades, discussions i bromes entre Daive i Celan un aconsegueix discernir trets distintius de l’autor de poemes tan icònics com «Fugida de la mort», un autor abstracte i descarnat, d’innovador llenguatge i que va ser valedor de molts joves autors. Recordo, per exemple, com Pascal Quignard va afirmar que va ser ell, Celan, qui li va empènyer a traduir del grec, passió que ha continuat desenvolupant fins avui el prolífic escriptor de Tots els matins del món.
Com veuen, els fils invisibles han aconseguit d’alguna forma que Castelló quedés lligat a José Aníbal Campos, a Viena, a París i a Paul Celan. Fascinant és la vida.
