Que la dramatúrgia castellonenca amb nom de dona està vivint un moment dolç no hagués de sorprendre'ns a hores d'ara. Les nostres autores teatrals estan demostrant que la seua veu interior és potent, que la seva mirada cap a l'exterior és interessant, que el seu teatre és necessari.

Paz Palau és una d'aquestes creadores que últimament ens té acostumats a les bones notícies. Fa a penes deu dies, sense anar més lluny es fallava la quarta edició del Certamen Internacional Dramaturgia Invasora, convocat per Ediciones Invasoras. Es van presentar un total de 34 textos, procedents de tota Espanya i també de diversos països americans. Només deu van arribar a la fase final, i únicament tres les obres destacades. Finalment, l'obra Nana de la desaparición, de Sebastián Moreno Sambruno, es va alçar amb el premi, si bé, i això és el que ens concerneix i interessa, perquè ens interpel·li a tots aquells que creem en la fermesa del nostre teatre, o més aviat, dels nostres autors teatrals, una creació de Palau, Sopa de plástico, va ser una d'aquestes tres peces reconegudes, juntament amb Nave de nieve, de Tomás Afán.

Sopa de plástico, tal com la mateixa Paz Palau ens explica, «és un text que va néixer amb l'objectiu de generar una sort de trilogia eco-dramàtica». La intenció de la dramaturga castellonenca «era traslladar al teatre una temàtica que, en l'actualitat genera tanta alarma com indiferència, i subratllar, no sols un insensat abús de la nostra qüestionable supremacia, sinó també desentranyar les conseqüències dels nostres excessos».

A quina trilogia es refereix l'autora? O, més aviat, quines obres formes part d'aquest tercet teatral? «El primer text que obria la trilogia —ens diu— va ser No volveré a pasar hambre», que recordem va ser guardonat en 2017 amb el XXVI Premio de Guion Radiofónico Margarita Xirgu, i la segona peça aquesta que ha estat aplaudida pel Certamen Internacional Dramaturgia Invasora. I la tercera? «Potser escric algun dia la tercera part, de moment, i donada la situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia, la veritat és que se m'han llevat les ganes de continuar inventant mons distòpics», ens confessa.

En Sopa de plástico, els protagonistes són un pescador i la seua filla embarassada. Tots dos viuen en una casa envoltada d'aigua. «El pare ancià es vol morir, però no mor. I un nen vol néixer, però no neix», assenyala Palau, qui prossegueix dient: «L'únic manteniment possible ve de la mar, ja que no hi ha terra on es pugui conrear, ni sòl ni arbres ni animals terrestres». Un dia qualsevol, «mentre la filla arrenca les entranyes d'un peix, troba diversos trossos de plàstic en l'estómac de l'animal», la qual cosa no fa sinó submergir-nos de ple en una profusa reflexió sobre el nostre futur més immediat i, principalment, sobre el (mal)cuidat del nostre planeta.

Cal recordar que aquest text va obtenir en 2018 l'ajuda a la creació de textos teatrals de la Comunitat de Madrid i ara, premiant l'esforç i dedicació de la castellonenca, ha arribat a ser finalista del IV Certamen Internacional Dramaturgia Invasora. Una altra bona notícia que ens brinda Paz Palau.