La mort d’Ulay, un dels artistes més rellevants de les últimes dècades, parella artística i sentimental de Marina Abramovic, ens ha retornat a la memòria algunes de les seues performances més importants.
Des d’apuntar amb un arc carregat amb una fletxa al pit de Marina, fins a situar-se nus entre dues sales, reduint l’espai i obligant els visitants a fregar-se amb ells, l’artista alemany no va deixar de construir la seua obra al voltant del seu propi cos, de la seua identitat com ser físic i intangible al mateix temps.
Ulay i Marina van entrellaçar el seu pèl, es van cridar, es van besar, es van pegar i van plorar junts; perquè la seua vida era la seua vertadera obra d’art, perquè mai van trobar la diferència. Perquè potser no n’hi haja. De fet, fins i tot l’episodi judicial que van viure es podria considerar part del seu treball; al cap i a la fi, la imatge-cos no pot usar-se sense el permís convenient. O això se suposa. Com deia Robert Filliou, «l’art ens ensenya que la vida és més important que l’art».
No obstant això, el seu retrobament en el MoMA, perfectament coreografiat durant una performance de Marina, després de més de 20 anys sense contacte aparent, ens va deixar una de les imatges més representatives de principis de segle. La proposta de Marina consistia a asseure’s durant diverses hores, en silenci i completament quieta, a l’espera que qualsevol que caminara per allí fera el mateix —o quasi el mateix— i s’asseguera en una altra cadira situada enfront d’ella, només separats per una taula.
Les persones que van completar aquesta performance i van participar, al costat de Marina, en la construcció d’un espaitemps dedicat a la sinergia de dos ens, van accionar un sistema de representacions en el qual la mirada es constituïa com a element quasi únic de creació.
Però va arribar el torn d’Ulay, després de visitar l’exposició retrospectiva que el MoMA estava dedicant a la seua companya. Sempre he pensat que, quan Marina va obrir els ulls, l’obra es va fer més gran que ella mateixa; no és que es girara en contra seua, sinó que l’artista havia sigut víctima de la seua pròpia creació. Potser, pensant que estava completament preparada i que tot estava sota control, no va tindre en compte que la realitat sempre supera a la ficció.
Per això crec que ens dediquem a l’art; perquè esperem que la nostra obra ens sobrepasse, perquè desitgem ser engolits per una existència relacional; perquè en el fons som conscients de la nostra pròpia insignificància. Per això.
