+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

LITERATURA

'Permagel', una exploració del nostre món interior

Eva Baltasar, autora d’aquesta novel·la enigmàtica, i la seua editora, Maria Bohigas, visitaran la llibreria Noviembre de Benicàssim el 23 de novembre

 

Club Editor. Bohigas s’ha fet càrrec del segell que va fundar el seu avi, Joan Sales. - MANOLO GARCÍA

Reconeixement. ‘Permagel’ ha rebut, entre altres, el Premi Llibreter. - DAVID RUANO

Eric Gras
18/11/2018

Aquests dies repassava un reportatge que vam publicar en aquestes mateixes pàgines fa ja tres anys. Versava sobre el paper de les llibreries avui, i rellegint l’escrit vaig tornar a fixar-me en una cita que vaig extreure del llibre que Jordi Carrión dedicava a aquests temples del saber, Librerías (Anagrama). Deia així: «Pensem en la llibreria com un comerç, com un lloc de trobada per a lectors..., però oblidem en massa ocasions aquests compromisos amb la societat, la transcendència que pot arribar a tenir una llibreria més enllà de la venda de llibres».

Tornant a reflexionar sobre aquestes consideracions de Carrión, no vaig poder evitar pensar en una llibreria que any rere any ens brinda la possibilitat de conèixer en persona a alguns autors magistrals. Em refereixo a la llibreria Noviembre, de Benicàssim, que en aquests dos o tres últims anys ha aconseguit portar per escoltar-los de viva veu a escriptors com Vicente Valero, Marta Sanz, Maria Belmonte, Jordi Doce, Álvaro Colomer o Manuel Vilas, per citar només alguns exemples.

Moltes d’aquestes visites il·lustres coincideixen amb el Dia de les Llibreries, una iniciativa organitzada per Cegal, la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters, amb l’objectiu de convertir la jornada en un dia festiu per als amants dels llibres i que va tenir lloc divendres, 16 de novembre. Les llibreries de tota Espanya, de la nostra província, van viure una jornada de portes obertes, aplicant descomptes i organitzant activitats especials. A Noviembre, el nostre estimat Pere Cervantes, Premi Letras del Mediterráneo 2018 per la seua novel·la Golpes (Alrevés), va protagonitzar un tupperBook divertit, curiós i sempre enriquidor, ja que va parlar sobre les novel·les negres que l’han marcat com a lector i com a autor .

No contentes amb això, Mònica Bernat i Cèlia Puchol han volgut brindar-nos un altre regal —encara no diré quin— per celebrar aquesta jornada tan especial que serveix per reivindicar un ofici, el de llibreter, que a nivell particular té un valor incommensurable. Ho he confessat en mil i una ocasions, sóc feliç entre llibres! No puc posar-hi remei, ni vull. És per això que les llibreries com Noviembre em semblen un autèntic delit, més quan exerceixen aquest paper d’agents culturals i aconsegueixen, després d’una àrdua tasca de gestió i organització d’agendes, portar-nos a persones com les que —ara sí desvetllo aquest regal, perquè és un regal— ens visitaran el proper 23 de novembre. Em refereixo a l’escriptora Eva Baltasar i a l’editora Maria Bohigas.

Baltasar, autora de Permagel (Club Editor) —Permafrost en la seua traducció al castellà—, ha aconseguit captivar crítica i públic amb aquesta història que pot presumir d’haver rebut el Premi Llibreter 2018 i que, en paraules d’aquest autor sense parangó que és Luis Rodríguez, «és un llibre meravellós». Al costat d’ella estarà la seua editora, Maria Bohigas, qui des de 2005 està al capdavant de l’editorial que va fundar el seu avi, Joan Sales, i que és fonamental en la història de la literatura catalana. Amb les dues hem tingut oportunitat de parlar gràcies a la bona tasca de Mònica i Cèlia, això sí, per separat, per aquest motiu transcriguem les dues converses de forma independent. Espero gaudeixin.

EVA BALTASAR

—No sé quantes vegades hauràs respost ja a aquesta pregunta, però... T’esperaves que una obra com ‘Permagel’ collís l’èxit i repercussió que fins al moment està aconseguint?

—Doncs no, amb aquesta novel·la em passa que vaig saltant de sorpresa en sorpresa, de bona nova en bona nova. D’entrada era una història amb un personatge una mica fosc, una dona lesbiana amb tendències suïcides, res feia pensar que pogués arribar a tants lectors diferents i de la manera tan bonica que ho ha fet. Miro d’entomar tot el que m’aporta amb alegria i agraïment, sense deixar que m’arrossegui.

—Per a mi l’acte d’escriptura és una cosa molt íntima i personal, per aquest motiu em pregunto què suposa per a tu aquesta «mediatització» de la teva obra, més sabent que aquesta és la teva primera novel·la i que ets poeta (la poesia és molt més íntima i personal si és possible). Resulta aclaparador, concilies bé aquest equilibri entre vida pública i vida privada?

—Sí, el gruix de la meva vida és pròpiament la meva vida privada. Fins fa poc jo era una persona amb poquíssima vida pública i és un estat que em satisfà. Però m’he compromès a acompanyar Permagel i les dues novel·les que el segueixen i aquest acompanyament suposa una capbussada a l’espai públic. Al principi aquesta idea m’infonia cert desassossec, però he tingut la sort d’anar-me topant amb persones —lectores, periodistes, escriptores, editores...— amb les que ha estat molt fàcil tractar i que han aportat coses molt bones a la meva vida, i això em fa sentir afortunada. Per altra banda, el pes de la vida pública és incapaç de decantar la balança cap a la seva banda, la meva vida privada té una solidesa i un atractiu indefugibles.

—A ‘Permagel’ prima aquest llenguatge poètic. És més important per a tu la sonoritat del llenguatge, l’estructura, o per contra prefereixes, com a lectora de novel·la i autora, que sigui la història la veritable protagonista?

—A mi el que em fascina d’un llibre, com a lectora i com a escriptora, és el llenguatge, la manera de dir. La història acostuma a ser secundària. La veu és el que té el poder d’atrapar-me com a lectora, i em costa trobar veus que ho facin. Com a escriptora, dedico molts esforços a treballar el llenguatge, a fer aquesta feina de poeta, el qual, enamorat del llenguatge, gaudeix rabejant-s’hi i no l’abandona fins que no n’està saciat.

—Encara que també t’hauran formulat aquesta qüestió en infinites ocasions, voldria que m’expliquessis aquesta metàfora de la que et serveixes (faig referència al títol de la teva novel·la, ‘Permagel’) per endinsar-nos en la història d’aquesta dona, la protagonista, que obre la porta als seus pensaments més íntims.

—El permagel són capes de terra permanentment congelada que hi ha a la Sibèria i altres zones molt fredes del planeta i trobo que és una metàfora que escau a la protagonista, una dona amb aquesta capa glaçada que l’aïlla i alhora la protegeix d’un món exterior que ella percep com a agressiu.

—Amb ‘Permagel’ inicies una trilogia que continuarà amb ‘Boulder’ i ‘Mamut’. Per què, si m’ho permets, una trilogia?

—És tracta d’un tríptic, és a dir, tres novel·les que es complementen entre sí però que no comparteixen els personatges. Quan vaig acabar Permagel sentia que volia parlar de més temes i que necessitava donar veu a dues dones més per tal que també expliquessin la seva història, que serà la de Mamut i Boulder.

—Creus en l’escriptura com un acte de redempció o de sanació? L’escriptura com una mena de plataforma que ens ajudi a entendre’ns millor, per comprendre els nostres comportaments? Què persegueix Eva Baltasar com a escriptora?

—Jo escric perquè m’agrada, perquè ho gaudeixo molt, m’encanta posar-me a la pell dels personatges, visc molt intensament el que escric i és fantàstic. Si ho hagués de patir no ho faria. Però també és cert que per a mi té un punt catàrtic perquè poso en boca dels personatges coses que penso realment i em quedo molt a gust fent-ho. Com que sóc una persona amb molt poca vida social no tinc gaires oportunitats de compartir pensaments, desitjos, emocions: la literatura em fa d’amiga i, potser sí, m’ajuda a comprendre.

—Sempre solc preguntar sobre les referències o influències rebudes, més que res per curiositat. Què llegeix Eva Baltasar, què li inspira? I què recomanaries als lectors de Quaderns?

—Llegeixo llibres molt diversos i no només literatura. M’interessa la filosofia i ara mateix estic rellegint Plató, per exemple. Però també m’interessa la bioneuroemoció, els tractats d’estètica, la teologia, la neurociència... Pel que fa a la literatura estimo especialment els autors de parla anglesa de principis del segle XIX a meitats del XX: Katherine Mansfield, Walt Whitman, Sylvia Playh, Philip Roth, John Cheever, R. S. Thomas.

Què recomanaria: qualsevol llibre de la Marguerite Duras.

MARIA BOHIGAS

—Potser és una primera pregunta massa directa, però... Es pot viure de l’edició? I es pot viure de l’edició de literatura en català?

—Se’n pot viure i és un art. Un llibre ben fet implica el mateix esforç en totes les llengües i en canvi no tindrà en totes el mateix públic. Com conservar l’ambició del projecte sense condemnar-lo econòmicament? Es tracta de trobar l’equilibri entre pes i envergadura. Cada editor hi respon a la seva manera. N’hi ha que redueixen el pes al màxim i amb poca ala ja volen. N’hi ha que desenvolupen l’envergadura i carreguen un gran pes. Aquests són els que valen.

—Centrant-nos en la presència en els mitjans i llibreries, hi ha una diferència insalvable entre l’edició en català i en castellà?

—Pel que fa als mitjans, sense ombra de dubte. En són molts més en castellà, i més diversos. En català tenim un parell de diaris, un parell de setmanaris, un parell de capçaleres digitals... i res que s’assembli a revistes de salut o magazins de passar l’estona o publicacions especialitzades en cavalls o trens o el que tu vulguis, on també es parla de llibres quan venen a tomb i que arriben a una audiència infinitament superior al petit cercle de seguidors d’un suplement literari. D’altra banda, la Generalitat catalana no s’ha pres mai seriosament la missió cultural dels seus mitjans públics i en un canal públic català un programa de llibres té els dies comptats. Sempre. Governi qui governi. És un tret diferencial que no hi ha manera de modificar. Ara mateix hi ha a Catalunya Ràdio un parell de programes de literatura i és una alegria que hi siguin, però la poquesa de mitjans que el canal hi dedica fa por; t’ho dic amb coneixement de causa, col·laboro en un d’ells. En català els mitjans públics tenen mentalitat de comerciants i els editors assegurem un servei públic: és el món al revés, i sempre ha estat així.

Pel que fa als llibreters, tenim a Catalunya una xarxa de llibreries envejable si la compares amb Espanya. No es tracta de pretendre que sigui òptima ni equilibrada: en això com en tot, les terres del nord són privilegiades, al sud i a ponent hi ha grans carències. Però el cert és que la majoria de ciutats petites i una certa quantitat de viles grosses tenen llibreters que fan que s’hi pugui seguir l’activitat editorial. Entre ells n’hi ha de remarcables, i també es pot dir en aquest cas que asseguren una missió pública: sense ells, molts «nuclis urbans», per dir-ho en llengua administrativa, no tindrien vida cultural. Penso especialment en aquelles llibreries que ofereixen clubs de lectura, cicles literaris... Sembla mentida l’èxit que tenen, la quantitat de gent que vol descobrir la literatura i a qui no s’ha donat mai la possibilitat de fer-ho.

—Ara tornem al motiu pel qual visitareu, tant tu com Eva Baltasar, Benicàssim el proper 23 de novembre: ‘Permagel’. Diria que el seu èxit és un reconeixement que legitima el rigor i qualitat de la seva línia editorial al capdavant de Club Editor?

—Diguem que l’èxit de Permagel l’hem viscut com una abraçada que ens han fet els lectors. I no saps com ho agraïm.

—Què li va cridar l’atenció d’aquest manuscrit? Per què va decidir publicar-ho?

—Mira, l’Eva Baltasar és algú que pren la paraula amb tanta determinació que em va interpel·lar des de les primeres ratlles del seu correu electrònic. Vaig fer el que no faig mai: obrir immediatament l’original que m’enviava. I va ser irresistible, m’hi vaig capbussar i me’l vaig empassar de principi a fi, d’una tirada, amb la sorpresa alegre de quan llegeixes un original que t’entusiasma i et convenç. Totes dues coses, i això és important: de Permagel me n’encanta l’extrem plaer que dóna i la reflexió que fila. Per exemple, sobre el treball.

—Club Editor és, sens dubte, un segell històric. Sense la seva tasca, difícilment es comprendria la literatura catalana de l’últim mig segle. Des de 2005 hi està al capdavant i em pregunto com ha estat el camí que ha realitzat fins ara i quins objectius es va marcar en el moment de prendre’n les regnes.

—L’objectiu era fer reviure un catàleg excepcional. Rodoreda, Bonet, Sales, Bertrana, Arbó... els grans de la postguerra, grans de veritat, que no es marceixen, al contrari: amb el temps t’adones de totes les facetes que tenen, de la seva dimensió. Quan vaig reprendre el projecte, fora de les lectures obligatòries de Rodoreda es pot dir que tot el fons era mort. Calia revitalitzar-lo, que és el contrari de fer-ne un monument o un museu. Calia buscar autors contemporanis que dialoguessin amb els històrics. Això és el que he procurat fer, tant amb els autors estrangers com amb els catalans. Tinc la sort d’haver pogut publicar grans textos perquè alguns autors bons de debò han confiat en el projecte.

—Vista la proliferació de l’autoedició en els últims anys, què és per a vostè l’edició? Quin paper creu que hauria de tenir l’edició i la literatura en la societat actual (si és que ha de desenvolupar algun paper)?

—Triar i perfer: d’entre la infinitat de veus que es poden sentir a l’era digital, transmetre aquelles que saben dir bé coses essencials. I ajudar-les a anar com més amunt millor. Entre altres coses, això vol dir lluitar contra la proliferació del discurs fal·laç que s’escampa arreu del món i ens empesta. Prendre la paraula és un acte i té conseqüències. Els editors en això tenim una responsabilitat.

—Quin autor li hauria agradat publicar i no ha pogut? I per què?

—David Grossman, que és un dels gegants de la nostra època, i que no he pogut publicar perquè ja el publica Edicions 62. Si una fada m’oferís la possibilitat de publicar un sol autor, demanaria aquest. I Yannick Garcia, que m’agrada i m’interessa molt, però resulta que va presentar els seus dos reculls de contes a premis i els va guanyar —i l’han publicat els segells que s’ocupen de publicar l’obra guanyadora.

—Per acabar, quin llibre de la seva editorial que no sigui ‘Permagel’ ens recomanaria?

—Tots. No és una resposta per quedar bé: llegeix-te’ls tots, que tots valen la pena.

Temas relacionados