Roman intacta en els meus records la fascinant sensació de veure en directe a Andrea Marcon dirigint amb subtilesa i mestratge a la Venice Baroque Orchestra. Aquell concert, celebrat a la sala simfònica del Auditori i Palau de Congressos de Castelló, va ser extraordinari, tant pel seu programa com per les veus de María Espada i Rosa Domínguez. Va ser en la primavera de 2007, època gloriosa per als melòmans, ja que en un mateix trimestre vam poder gaudir amb les actuacions d’il·lustres com Grigory Sokolov o Lang Lang acompanyant a la London Symphony Orchestra.

Lluny de sumir-nos en la nostàlgia d’aquells temps de «bonança», perquè sabem que no tot era or el que relluïa quant a la gestió cultural dels espais institucionals, sí que haig de dir que la presència de Marcon, el treball del qual ja coneixia gràcies a les inquietuds del meu pare, em va emocionar profundament fins al punt de voler seguir-li la pista a tota cosa. Va ser així com vaig saber, tres anys més tard, d’una soprano francesa de rostre pillo i vermellosa cabellera anomenada Patricia Petibon.

La meua primera experiència sonora amb Petibon es va produir gràcies al disc de la Deutsche Grammophon Rosso, en el qual Andrea Marcon dirigia a la seua Venice Baroque Orchestra i a la cantant francesa, qui va fer valer la seua ja famosíssima fórmula: «actuar amb la veu, cantar des del cor». Aquest disc, subtitulat «Italian baroque arias», recollia obres de Haendel, Marcello, Porpora, Sartorio, A. Scarlatti, Stradella i Vivaldi, i després d’escoltar-ho un no pot més que admirar la versatilitat, flexibilitat, musicalitat, virtuosisme i personalitat d’una Patricia Petibon que és, sens dubte, una de les gran sopranos de l’actualitat.

Petibon ha demostrat al llarg de la seua carrera posseir una capacitat innata per a cantar com si fos un lleu sospir, sensual i sensitiu, màgic, únic. Escoltar la seua veu, el seu cant, és una d’aquelles coses per les quals un sent que és afortunat. I afortunats som els castellonencs davant la notícia que la soprano actuarà el pròxim 22 de febrer en l’auditori castellonenc, en el qual és, molt probablement, el concert del trimestre i qui sap si de l’any. Comptar amb una figura com Petibon ens permet tornar a somiar amb una sala simfònica repleta, gojosa i ansiosa per ser testimoni d’actuacions de somni —que falta ens fan—.

De la mà, novament, d’Andrea Marcon, en 2012 Petibon va publicar en el prestigiós segell alemany Nouveau monde. Marcon, qui en 2009 es va convertir en el director artístic de La Cetra Barockorchester & Vokalensemble Basel, es va servir de la magnífica veu de la soprano per a crear un disc que és, en realitat, un viatge entre dos mons, entre el Vell i el Nou Món, a través d’una selecció d’àries conegudes i curiositats musicals del segle XVII.

UNIR DOS MONS

El vell continent està representat en aquest àlbum per melodies barroques franceses, angleses i espanyoles, i el Nou Món es va materialitzar a partir de cançons populars d’Amèrica Llatina.

És aquest treball el que oferirà Petibon a la sala simfònica de Castelló amb una versió reduïda de l’orquestra suïssa que dirigeix Marcon. De fet, en la present ocasió, serà la violinista Eva Borhi qui exerceixi també les funcions de direcció, amb Hermine Martin en la flauta i gaita, i la percussió de Yula Slipovich.

D’aquest disc, ara materialitzat en concert, podem dir que la soprano francesa va voler «donar vida a l’intercanvi de melodies, i caçar la unió de les dues cultures que va aparèixer després de la colonització». El treball, com bé diu la pròpia cantant, es va començar a partir del repertori de Baltasar Martínez Compañón, un sacerdot navarrès que va viatjar fins al Perú en la conquesta espanyola de les Amèriques i va reunir cançons dels indígenes. «Es un repertori obert a la improvisació», explica.

La soprano francesa, que va ser descoberta pel director d’orquestra i clavecinista estatunidenca William Christie, ha passejat la seua veu per les òperes i teatres més importants d’Europa, i amb tot, encara manté certa por, per més que s’hagi fet cèlebre també per les seues arriscades posades en escena. Des de sempre, Petibon ha desafiat els codis convencionals, fent veure que la música clàssica pot arribar a un públic molt més ampli, sense distingir classes socials o edats. És per això, a més de per aquesta veu que modela al seu antull, que acudir a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló el dia 22 mereix, i molt, la pena, ja que estarem davant una de les grans intèrprets del moment interpretant un treball que, com ella mateixa ha expressat en més d’una ocasió, ofereix «un nou món sonor».

Per a la soprano, la seua «forma de veure la vida i sentir-se» és a través de la música, d’aquestes àries i cançons barroques que li han fet famosa, perquè sempre les ofereix d’una forma senzilla però atraient, exercint un poder que esquerda qualsevol prejudici. Escoltar a Petibon és delectar-se.