Enamorada de la bellesa, de la vida i la poètica que aquesta tanca, Rossana Zaera no dubta a embarcar-se en diferents projectes, documentals o llibres d’artista. L’artista castellonenca centra el seu treball en la memòria. “És veritat que prenc la meua pròpia memòria i la meua experiència vital com a punt de partida, però els temes que tracte són universals. En parlar de la memòria parlo d’aquesta memòria en què tots poden reconèixer-se, perquè en totes les vides hi ha dolor, patiment, soledat, amor i mort”, m’explicava Zaera en aquest laberint interior que és el seu taller, un espai de llum, pulcritud i serenitat, on l’atmosfera que es respira és relaxada, harmoniosa.

Que Rossana Zaera és una de les artistes de la nostra terra més delicades i sensibles no és un secret. Tampoc ho és que la qualitat del seu treball sigui reconeguda en altres punts del planeta, com podria ser Londres, on tornarà a exposar novament una de les seues peces a la galeria Rosenfeld Porcini amb motiu de la mostra Lifting the Veil, que s’inaugurarà dijous que ve, 8 d’abril. En aquesta col·lectiva de dones, la de Castelló presentarà la seua obra La novia de tiempo, una escultura creada aquest passat any de 2015 i que consisteix en un vestit de núvia fet amb espart i arpillera, amb diversos objectes a la cua, cadascun ells actuant com a símbols dels records d’una vida.

EL PROCÉS // En aquesta peça Zaera treballa sobre el pas del temps i el procés d’envelliment. És una obra de la qual se sent particularment satisfeta i orgullosa, com bé ens va poder confirmar, si bé el desenvolupament no ha estat fàcil, ja que la idea del projecte la va concebre anys enrere. Després d’una àrdua sèrie de confecció va culminar l’obra durant l’estiu, oferint-nos una peça que bé podria desfilar a les millors passarel·les del món, ja que està concebuda com un vestit d’alta costura. El públic londinenc podrà comprovar com aquest “vestit” posseeix un tall bàsic i una confecció típica d’un vestit de cua, com el de qualsevol núvia. No obstant això, aquí la suavitat del ras o la seda es transforma en una textura aspra que li atorga la combinació d’arpillera i espart, d’aquí el laboriós del treball manual. Segons hem pogut saber, l’artista va passar moltes hores asseguda a terra cosint aquesta meravellosa capa que culmina amb una cua que arrossega el bagatge de tota una vida; una vida en la qual ha passat el temps, on qualsevol dona s’ha convertit en algun moment de la seua vida en esposa, mare, víctima, amant, etc.

Inconscientment, un tendeix a identificar-se amb aquestes dones representades perquè, en el fons, tots formem part. D’altra banda, el temps no perdona a ningú, som iguals davant seu. Tot ésser pateix injustícies, té vivències doloroses i traumàtiques però també experiències joioses. Mestresses, plores, rius, crides... Zaera compon, doncs, una carta de sensacions que arrosseguen llàgrimes de vidre, somnis que representa amb cargols de mar, secrets que atresora en petites bossetes, formes de sabates que vénen acompanyats de decisions, rialles en família amb culleres, el pas del temps simbolitzat per rellotges, joguines i roba de nadó que retrotreuen a la infància, etc. Tot això sobre un maniquí al qual nua i li arrenca l’escuma donant-li una nova textura per tot seguit pintar-fins aconseguir l’efecte vermellós de coure antic.

És aquesta una obra que destaca i incideix en la paraula “núvia” i el que això connota, és a dir, un període feliç, lliure de compromisos maritals i del pes del temps. Un temps que irremeiablement és efímer. I que es contraposa amb obres com la de La perfecta casada (2001), d’Elena de Rivero, que gira al voltant d’un enorme vel de núvia sobre el qual s’han cosit les pàgines de l’obra de Fray Luis de igual títol impreses en tela. A cada pàgina cosida s’ha titllat repuntat cada línia, de la mateixa manera que apareixen de nou pistes d’una iniciació. Pistes per a una nova poètica feminista que s’apropia dels rols associats al gènere femení i, subvertint-los, els converteix en senyal d’una nova forma identitària. Però si alguna cosa comparteixen aquestes dues artistes valencianes és la manera de treballar. A les dues els agrada utilitzar tot tipus d’objectes i teles que cusen, peguen o transformen amb un únic propòsit, embellir la peça i transformar la quotidianitat en sublim o el lleig i dolorós en alguna cosa bella.