«La temática no és dura sino duríssima però no es cosa que no es sapiguera ja», expliquen Lourdes Burdeus i Juan Fuertes, autors d’un llibre que «fica de manifest que el sistema franquista era corrupte des del moment zero» i que se centra en el periodo de 1940-1946.

El 28 de març, al CMC La Mercé de Borriana es presentarà aquesta obra titulada La corrupció impune. Els claveguerams del sistema el 1940 i que és fruit d’una investigació una mica singular. Per què? Doncs, perquè el present llibre és, en realitat, fruit d’una troballa, de l’atzar quasi. «Va ser el nostre amic Eliseo Remolar Pérez, a qui dediquem el llibre, qui ens va ficar sobre la pista en comunicar-nos que estava llegint un consell de guerra (cal pensar que sols a Borriana es van instruir uns 700, la qual cosa ja ens orienta de com d’atzarosa ha sigut la troballa) i que li ixia documentació ‘estranya’ i sense relació amb l’encausat del sumarissim».

El consell de guerra «amagava» una investigació interna que va fer la justicia militar per tal de saber si havia gent que estava comerciant amb avals falsos i estafant als familiars de presoners i presoneres per tal que els seus familiars sortissin de presó. «Al seu dia i amb anterioritat a les dades en que es centra el nostre estudi, ja és van dictar sentències condemnatories contra els que van anomenar ‘vendedores de influencias’ e inclús la justicia militar reclamava als familiars que acudiren a denunciar les practiques mafioses alhora que als ‘incautos y desaprensivos’ els advertia que sobre ells cauria el pes de la justicia», comenten Burdeus i Fuertes, que reconeixen que en el moment de llegir aquests documents i veure els qualificatius i acusacions que en ells hi havia, era impossible no seguir llegint i aprofundint.

«El mateix ‘sistema’ s’acusava a si mateix de terribles immoralitats. El centre gravitatori era la presó de la Mercé, connectada per varios personatges claus amb l’Auditoria de Guerra de Castelló. Les famílies amb membres reclosos anaven desesperades a demanar ajuda i s’agafaven a autèntics claus ardents», expliquen els autors d’aquest estudi, i afegeixen que «principalment eren les dones (els homes reclosos eren numèricament molt superiors a les dones) les que havien de donar la cara. Havien de pagar amb diners o amb sexe. Hi havia dones amb diners, hi havia qui no».

FER JUSTÍCIA?

Cal preguntar-se si la història posa a tothom al seu lloc. Tant Burdeus com Fuertes responen que: «La història parla de qui al seu dia ja va parlar la pròpia justicia militar franquista. No hem tret a la llum cap nom que ells mateixos no tragueren ja l’any 39. Eren totes persones públiques, moltes d’elles amb càrrecs públics i orgànics ‘dins de l’aparell’. Ja van ser ficades en evidencia al seu dia, i diem ficades en evidencia perquè és el màxim que els va pasar. Sols una persona va ser condemnada a quatre anys de presó i a la resta no els va pasar res».

Així doncs, el que permeten obres d’aquesta índole és intentar centrar-se en les víctimes d’aquestes injustícies. «En aquest cas no parlem tant de les primaries com de les secundaries, principalment dones i famílies senceres. El nostre objectiu ha sigut que se’ls permeta ‘apropiar-se del discurs’ per tal que puguen, a partir del seu propi relat, ser reconegudes com a víctimes. A partir d’ahí es comença a fer justícia i és pot reelaborar el dol, un dol que 80 anys després algunes famílies encara no han pogut fer. Esperem haver contribuit a ficar aquestes persones al seu lloc. La resta, els culpables, ja van demostrar el seu dia de que eren capaços, situant-se ells mateixos on van considerar».

COM TRADUIR LES DADES?

«Possiblement eixa haja sigut la principal dificultat del treball», afirmen Burdeus i Fuertes. «Es tracta —continuen— d’un estudi prou dens però que hem intentat per tots els mitjans d’adaptar i fer-lo comprensible al públic en general, inclús a persones sense cap formació historiogràfica. A aquest llibre, encara que científic, s’arriba per la via dels sentiments, de l’empatia i del sentit comú. Com hem d’entendre la senseraó a través de la raó?».

La quantitat de noms, dades, denúncies, interrogatoris i declaracions que aporta la present obra és considerable. «Podem parlar fàcilment de l’orde de cuatre o cinc mil documents buidats i resumits en menys de 300 fulles, però, de veritat que no cal preocupar-se. Tot s’acaba entenent si el zoom es regulat a través del pit i el cap», ens expliquen.

És, aquest, un treball realitzat amb paciència i constància, llegint i llegint, fent bases de dades amb noms i dates, obrint consells de guerra amb connexió en la investigación d’ofici i intentar traure conclusions. I què aporta aquest estudi a la història recent de la nostra província? «La novetat és que ara la informació és d’ofici i no de part i que és el mateix sistema qui es fica en evidencia, es jutja i s’absol», diuen.

Burdeus i Fuertes s’han centrat principalment als municipis de Borriana i la Vall d’uixò i han deixat de banda a propòsit històries paralel·les que ocorrien a altres llocs, «a Llucena, a Tirig, a Vilafamés... per tal que siguen les persones investigadores d’aquests llocs qui analitzen el funcionament de la xarxa corrupta als seus municipis. Esperem, almenys, sembrar un dubte raonable per a qui no crega què ‘estos lodos proceden’ de ‘aquellos polvos’, i mai millor dit».