Oferir una possibilitat. O millor dit, una oportunitat per a desenvolupar un treball en un ambient propici, amb les eines necessàries i el temps desitjat. Aquestes són algunes de les bonances que posseeixen les beques Hàbitat Artístic que impulsa l’Ajuntament de Castelló, unes ajudes que des de la seua creació han anat evolucionant, pel que fa a les seues bases, i que a dia d’avui persegueixen que els artistes castellonencs tinguin ocasió de generar una obra coherent.
Després d’un periple potser una mica confús, amb canvis de govern pel mig, aquestes beques van superar tots els obstacles per seguir sent un gran atractiu per al talent local. Malgrat algunes dificultats, han sobreviscut fins al punt de convertir-se en una de les iniciatives més protegides per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Castelló, al capdavant de la qual es troba a hores d’ara Verònica Ruiz, que no ha dubtat a promoure aquest tipus d’ajudes oferint el seu suport incondicional.
Aquesta mateixa setmana es va inaugurar l’exposició dels artistes que van gaudir d’aquestes beques en l’últim trimestre de l’any 2018. Daniel Dobarco, Ainhoa Salas, Alejandra de la Torre —que repetia experiència— i María Ángeles Vera són els protagonistes d’aquesta vuitena edició presentant seus treballs a la sala expositiva de la Casa de la Cultura de Castelló (carrer Antonio Maura). Álvarez, De la Torre i Vera van poder desenvolupar les seues respectives obres a la residència La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, a Catalunya, mentre que Salas va fer el propi en la berlinesa GlogauAir.
ELS TREBALLS
Fins l’1 de març es podran observar les obres d’aquests quatre artistes que han vist satisfets els seus propòsits. Cada un, amb un estil particular, totalment diferenciat, que deixa patent l’ampli mapa creatiu de la província de Castelló. Existeix, dubtar-ho seria una ximpleria, una gran riquesa artística i una diversitat pel que fa a perspectives, narratives i discursos que ha de quedar patent en mostres com la que ara podem visitar.
El projecte de Daniel Dobarco gira entorn del carnavalesc, temàtica que ja ha desenvolupat en obres anteriors i que li susciten interès per contenir molts elements com el de l’ocultació o la desviació del sentit obvi a un sentit obtús, generant-se així un món complex en el qual és difícil trobar un relat, parlant la imatge per si mateixa, sense necessitat d’arribar al purament narratiu.
Per a Dobarco, el carnaval «suposa una inversió periòdica del temps real, que és substituït per un curt període de temps que suposa permissivitat, excés, inversió, transvestisme i alteritat, i on deriven elements estètics propis del burlesc i l’obtús». Un altre element de principal importància per a ell i el concepte del carnavalesc és la màscara, «un element que atorga a qui la porta una pèrdua de la seua identitat i l’adopció d’una nova que canibalitza a l’original fins al punt de tornar-se autèntica en una inversió simbòlica». En aquest sentit, en el present projecte, Dobarco s’interessa en diversos dels mons alterns que es generen cada dia en la vida quotidiana, on els individus en determinades situacions canvien la seua vida normal per l’adopció d’un nou habitus.
Per la seua banda, Ainhoa Salas, probablement l’artista que presenta un projecte més contemporani de tots els presents, ofereix a Artefactos y enseres varios i les pràctiques contemporànies de la immediatesa, ritmes frenètics, apropiació i el gag fet bucle. Salas, que ha pogut desenvolupar aquesta obra a Berlín, parla de la cultura contemporània diluint-se en ella, utilitzant els seus recurs. Aquesta sobrecàrrega d’estímuls i d’informació, aquest caos sensorial, ve donat pels colors que utilitza en la seua instal·lació, amb la qual reflexiona «sobre la societat del coneixement, de la sobrecàrrega d’informació i els seus milers de milions d’oasi en forma de vídeos o .gif animats; oasi que ens proporcionen satisfacció audiovisual immediata».
Així, Salas ofereix unes peces que es fixen en els processos industrials, en els moviments mecànics que són com mantres amb ritmes constants i repetitius, i totes elles es basen més en l’apropiacionisme, ja que es componen d’objectes trobats, objectes que «en ser descontextualitzats i utilitzats en màquines absurdes, adquireixen una nova dimensió formal i estètica, passen a ser objectes captivadors que, a més, col·locats en format d’instal·lació, generen un espai d’immersió».
Alejandra de la Torre, que ja va poder gaudir d’aquestes beques en el passat —recordem que Carlos Asensio també va repetir experiència en l’edició anterior sent els dos únics artistes castellonencs que han gaudit d’aquesta ajuda en dues ocasions—, presenta en aquesta ocasió un projecte titulat LAS olimpiadas. «Són moltes les dones que van aconseguir grans èxits en el món de l’esport, però com en altres camps, aquestes dones mai van tenir el reconeixement que sí van gaudir els seus companys homes», explica la mateixa artista, qui esmenta a dones com Margot Moles, Charlotte Cooper o Gretchen Fraizer, per citar alguns exemples. Elles són les protagonistes de la sèrie que ofereix a la Casa de la Cultura, sèrie en la qual a través de dibuixos en format pòster i crom, es mostra la particular història d’aquestes dones.
Per què pòster i com? En paraules de De la Torre, «la idea té a veure amb el fenomen fan, ja que només les grans estrelles són representades en aquest tipus de suports». L’artiste castellonenca remarca que, «en les parets del nostre quart, en l’adolescència, i en molts casos també en edat adulta, tenim representats als nostres ídols a través dels pòsters. Era la nostra manera de crear una imatge visual de les nostres aspiracions i de les nostres metes. Cantants, actors, esportistes... Centrant-nos en aquests últims, poques vegades vaig veure un pòster de dones esportistes». Així, la peça que presenta en aquesta exposició està formada per 12 pòsters i tres sèries de croms sobre Lucy Harris, Lilí Álvarez, Lydia Skoblikova, Alice Coachman, Janet Guthrie, Enriqueta Basilio, Angelita Torres i moltes altres.
Finalment, Mª Ángeles Vera, més coneguda com Angie Vera, presenta Sensaciones de tiempos «La idea de temps que, com a societat reconstruïm contínuament, provoca en nosaltres diferents reaccions emocionals. Parlem de la inclinació, l’ansietat, l’hermetisme, la por, la paràlisi, entre d’altres», explica la jove creadora, qui prossegueix remarcant que el motiu d’estudi del seu projecte «no són aquests canvis en si, sinó fer una revisió d’aquelles emocions que es generen sobre la percepció del temps». Per a això, combina dues disciplines diferents, com són la pintura i l’escultura ceràmica amb l’objectiu de crear una lectura «àmplia i rica per poder generar una experiència estètica que ens faci connectar amb aquests estats», en les seues pròpies paraules.
L’ART COM A NEXE
«L’art tendeix els seus braços per arribar a un diàleg, un consens, des de l’abstracció o la figuració, per aquest motiu pensem (o afirmem rotundament) que l’art contemporani està dominat pel significat, per la seua pretensió de comunicar», escrivia el coordinador de Quaderns, Eric Gras, fa alguns anys amb motiu de les beques Hàbitat Artístic. En aquest sentit, podem afirmar que per a l’art hi ha infinits mons o infinites maneres de veure el món i experimentar-lo, com ho demostren els projectes d’aquests quatre joves artistes que gràcies a aquests ajuts que promou l’Ajuntament de Castelló han pogut desenvolupar les seues idees, transformar-les fins i tot, aportant el seu particular granet de sorra en aquest exercici de comprensió d’un món, el nostre, que sempre està en un procés de canvi, mutant, evolucionant, obrint noves vies per a la comunicació entre els individus que conformen una societat que necessita més que mai recuperar la sensació de pertinença, de comunió. Recordin, la present exposició romandrà oberta fins a l’1 de març.
