Com ja es ja una tradició, els aficionats esperem amb il·lusió el concert benèfic que tots els anys es celebrarà a benefici de la Federació Provincial de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica, Cocemfe i que enguany serà el pròxim 7 de febrer, a l’Auditori de Castelló.

El llistó està ben alt en quant a la qualitat de les formacions que han intervingut en anteriors edicions i l’interés de les peces programades. Hem tingut ocasió de parlar amb els protagonistes d’aquest esdeveniment tant esperat: el pianista Ximo Fabregat Alba, junt amb Joan Conill Olivares, director de la Simfònica de Llevant i Carles Ramón Segarra, director de l’Orquestra Supramúsica de Vila-real, perquè ens comenten un poc com serà el concert del dia 7 que tanta expectació està creant per la col·laboració d’ambdues formacions, cosa tan desitjable com poc habitual en el panorama musical de la nostra terra.

Encara que tots tres son ben coneguts farem una breu presentació dels protagonistes d’aquest recital. Joan Conill Olivares, natural de Benicàssim, és actualment director de l’Escola de Música de Benicàssim, on és professor de trombó, harmonia i llenguatge musical. També dirigeix la banda de l’Associació Musical Santa Cecilia d’Albocàsser. A ell li vam preguntar pels inicis i la trajectòria de l’Orquestra Simfònica de Llevant, un conjunto que “es va crear per la realitat que tenim hui dia a Castelló”, tal i com assenyala ell mateix. Conill ens explica que “tots els anys ixen una gran quantitat de titulats del Conservatori Superior però no tenim un lloc per a tots a un nivell de banda i orquesta”. Fuit d’esta situació, “la iniciativa va eixir de deu o dotze companys que havien acabat la carrera i estaven treballant de professors però que no podien tocar a un nivell molt alt perquè cada una de les societats musicals de les poblacions té un nivell que no arriba a ser professional”, assegura Conill, per afegir a continuació que “així, vam haver de buscar una solució per a treballar en condicions”. La solució no ha sigut una altra que treball i esforç, sumat a la il·lusió pel fet de que “cada any és més gran la quantitat de gent que surt amb una titulació i un un alt nivell musical”. Actualment, la plantilla de la Simfònica de Llevant supera les cent persones i encara que no totes participen en tots els projectes podem dir que són una família.

FABREGAT I SEGARRA

Continuem amb Ximo Fabregat, persona que procedix d’una família musical perquè es fill d’un altre Ximo compositor i pianista, músic molt conegut a Castelló com a membre del grup La Fileta i excel·lent teclista de jazz i de salsa. Com és diu popularment, “de casta li ve al llebrer”. En l’actualitat, Ximo és professor de piano a l’escola de música de la Unió Musical Santa Cecília d’Onda i al col·legi Lledó de Castelló. Analitzant la seua carrera es pot concloure que s’està convertint en tot un especialista en Rachmaninov. Ja ha interpretat el concert numero dos i enguany farà el mateix amb el ‘Concert per a piano nº 3’. La qüestió que ens ve a la ment és si en un futur pròxim continuara per este matexi camí amb el número 4 i Les variacions sobre un tema de Paganini. “No crec --diu--, sembla que em dedicaré un poc més a la família que ja ho demana i prepararé algun recital més com a piano solista, perquè son moltíssimes hores les que requerix preparar un concert i molta constància i dedicació… encara que l’altra vegada també vaig dir el mateix i ja veus m’he acabat embarcant en això”.

Per la seua banda, Carles Ramón Segarra, també de Benicàssim, és molt conegut per la seua labor docent a l’IES Sos Baynat de Castelló i per la seua trajectòria a l’Orquestra Supramúsica de Vila-real amb la que als darrers anys ha realitzat amb gran èxit ambiciosos projectes com la cantata ‘El Naixement’, de Rafael Beltrán, o el disc ‘Evocacions’, del mateix autor, per mencionar algunes de les mes recents.

A Carles li preguntem pel fet d’unir dues orquestres tan diferents en un mateix concert. Ell, respon: “Bé, podríem dir que el culpable de tot això és el mestre Ximo Fabregat que va contactar amb Juan i amb mi per a dur a terme este projecte que a tots dos ens va semblar molt il·lusionant pel tipus de repertori i pel fet de posar d’acord a dues formacions en un lloc com Castelló on l’habitual és que cadascú tire pel seu camí. Certament, és un projecte molt bonic”.

Tal i com explica Segarra, “la primera part de l’actuació és el ‘Concert per a piano i orquestra número 3’, de Rachmaninov, una gran simfonia amb piano que dirigirà Juan. La segona part, que dirigiré jo mateix, conté dues peces de l’impessionisme francés. La primera serà ‘El preludi a la migdiada d’un faune’, de Debussy”, que com bé assenyala el director, “és una joia musical que obre el camí de la música del segle XX i suposa un trencament com el que va suposar Wagner, encara que d’altre tipus i que fa evolucionar la música però que, al mateix temps, no és que siga una cosa molt dissonant, que ens introdueix en un ambient en uns aires impressionistes excepcionals”. Pel que fa a la segona obra, interpretaran ‘El Bolero de Ravel’, “potser tot un repte”, en les seues paraules, perquè “interpretar una obra tan coneguda per grans mestres i grans orquestres sempre és difícil, però jo crec que en farem una bona versió encara que sempre es el públic qui ha de jutjar”.

SITUACIÓ ACTUAL

Aprofitant la presència d’aquests grans professionals no volem deixar l’ocasió de demanar la seua opinió sobre si els canvis que darrerament han hagut a la nostra Comunitat, tant a nivell polític com a les institucions, han suposat una millora a la situació de les societats musicals que als darrers temps es queixaven d’abandó i de les retallades. Joan Conill afirma que “cada president de banda de cada poble et contestaria una cosa diferent. Hi ha pobles on això no s’ha notat, ha hagut ajuntaments que quant ha vingut la crisi han fet un gran esforç i altres directament han tallat el pressupost per la meitat, encara que a la major part les conseqüències han estat negatives”. Conill exclama que “tenim que seguir lluitant perquè se ens considere i dignificar-nos: no per ser bandes som menys que una orquestra; encara continua havent el prejudici de que les bandes només s’han de dedicar a les festes i les processons”.

Des d’ací, coincidim plenament amb Joan en el plantejament de dignificar este tractament i volem demanar que el canvi tinga efectes també en institucions com el Palau de les Arts de València on les grans veus valencianes pràcticament no tenen cabuda si no és excepcionalment en papers secundaris, o també en la “mal anomenada” Orquestra de la Comunitat Valenciana on els pocs músics valencians son una excepció que confirma la regla… i tot això amb un gran cost econòmic inassumible per la societat en els temps actuals; i un gran cost social com suposa el obligat exili de gran part dels músics de la terra tant valorats arreu del món com menyspreats en la seua casa. H