Raúl Ariza ha fet un salt en la literatura des del relat breu a la novel·la. El benicense és l’autor d‘Un viaje solo para hombres (Versátil), una història complexa en la qual la violència de gènere juga un paper primordial per treure a la llum alguns dels dimonis de l’ésser humà, algunes de les seues penes.

Ariza ens presenta dues històries que s’entrecreuen, la de Santiago, que acaba de matar la seua dona, i la de Jordi, un escriptor en potència que vol narrar la història de Santiago, que s’obsessiona amb ella i que a poc a poc deixa entreveure una actitud temerària.

—M’agradaria començar fort i preguntar-te sobre aquesta qüestió que tu mateix planteges en la novel·la, la de si tots els homes som maltractadors en potència.

—Hauria de respondre’t dient: bona pregunta. Jo no tinc ni idea, ni sóc sociòleg ni antropòleg. Només sóc un tipus que es fa preguntes, aquesta mateixa pregunta, i com no s’atreveix a ficar la pota responent, el que fa és llançar-la en un llibre esperant que algú més savi o com a mínim més temerari s’atreveixi a respondre’m. Una altra cosa és que em preguntis què penso o què és el que em fa por. I a mi el que em fa por és pensar que sí, que siguem maltractadors.

—En aquesta novel·la tractes la violència, la violència masclista més concretament.

—La violència és un dels temes que, com a escriptor, sempre m’han atret molt. Faig un repàs dels meus 150-180 relats publicats i veig que hi ha un percentatge altíssim (un 30%) d’històries que o tracten directament o de forma tangencial el tema de la violència. Això em va espantar el dia en què ho vaig descobrir, perquè no és una cosa que un faci conscientment.

—Però, és clar, vulguem o no reconèixer-ho, vivim en una societat violenta, i d’alguna manera tot això ens impregna.

—Efectivament. Com vivim en una societat en crisi, amb uns valors una mica difusos, tot això surt de forma inconscient, ho traspues d’alguna manera. I com l’única cosa que sé fer, i no sé si molt bé, és escriure, de sobte ho bolco aquí.

Així doncs, aquesta línia de comportament que separa el masclisme existent, que no podem posar en dubte perquè ens hem criat en una societat patriarcal i masclista, i el maltractament —no parlo només del maltractament físic, sinó del verbal o psicològic—, és un pretext literari excepcional, un brou de cultiu meravellós, el que al seu dia jo vaig trucar «paradís paradoxal».

—Què són exactament aquests «paradisos paradoxals»?

—Tot el que depengui de l’estretor de la relació humana. Són temes que em criden molt l’atenció a nivell literari.

L’acte de l’escriptura serveix per exorcitzar les pors del que escriu, per revelar inseguretats sobre el paper?

—Estic convençut, si. Com dius, hi ha un aspecte quirúrgic en això, d’exorcitzar dimonis, treure a la llum els meus comportaments individuals com a ésser humà, la meua relació amb els meus propers... Tot això, com a vegades no ho entens —jo mateix no ho entenc— el que fas és bolcar-ho en la literatura i sembla que així et distàncies del problema.

—És clar, t’alienes d’alguna manera i ho veus tot des d’una altra perspectiva.

—Per abordar aquest tema tan complex en una novel·la sabia que havia de trobar eines i instruments que, d’una banda, ho fessin creïble, per això vaig tenir clar que havia de localitzar la història, escriure noms i cognoms, fer que el viatge d’alguns dels personatges de la novel·la fos físic i ben documentat; i d’altra banda, vaig haver de trobar el mecanisme que fes que jo em convertís gairebé en un cirurgià, és a dir, asèpsia total. Per això, en lloc de ser Raúl el narrador, interposo un altre narrador fictici i jo el que faig és explicar la història d’aquest. Necessitava aquesta barrera, perquè si no m’anava a implicar tant emocionalment i podria haver convertit la novel·la en alguna cosa «sentimentaloide». Necessitava ser distant, una mica fred, fins i tot calculador, algú que aparentment no es mulla. Mai jutjo als personatges per les accions que duen a terme.

—Aquesta postura una mica freda pot ser que indueixi a algun lector a pensar una cosa que no és, no?

Vull que sigui el lector el que interpreti si això és una novel·la apológica o no, perquè una de les coses que ens vam plantejar l’editorial i jo va ser, precisament, que la història no s’entengués, que algun lector cregués que això podria ser un panegíric de la violència de gènere. Tenia por que es quedessin a aquesta capa epidèrmica en la qual únicament es veu que els dos protagonistes són dos maltractadors i que ningú em censurés per això.

—Però no ha estat així.

—Afortunadament. Versátil està format per dones, no treballa ni un sol home. Després que tres d’elles llegissin la novel·la em van dir que no em preocupés, que queda perfectament clar que la novel·la és en realitat un crit d’alarma, una denúncia.

—En aquest sentit, creus en la literatura com una eina per fer política, per crear consciència?

—Jo crec que és inevitable, encara que bé és cert que a mi, com a lector, m’espanta una mica la literatura amb missatge, o l’art amb missatge. Sempre tendeixo a pensar que l’art només és forma i que per tant només se’ns ha d’exigir bellesa, és a dir un element estètic que pot coincidir amb el gust del lector o no.

—En la novel·la alternes les històries de Santiago, «el criminal», i Jorge, el que busca escriure la seua història.

—Està bé que entrecomilles «criminal» perquè jo li tinc molta més por a Jorge. M’explico. Un pot matar, i matar pot ser un fet molt puntual, i em fa l’efecte que l’assassí d’aquesta novel·la mai tornarà a matar. No obstant això, el que és maltractador, és contínuament un maltractador des del dia que realitza el seu primer acte de maltractament, ja sigui suau o lleuger, tret que es tracti des d’un punt de vista clínic, psicològic, penològic... Santi és un assassí , sí, però un maltractador? No ho sé. En canvi, a Jorge se li intueix aquesta actitud des del principi. És un fill de puta, molt sibil·lí si vols, però ho és.

—Haver publicat aquesta novel·la en Versátil ha estat un salt qualitatiu per a tu?

És un regal, sobretot si parlem de la visibilitat. És estrany veure com de cop i volta m’arriben fotografies de gent que compra el meu llibre a Melilla, la Corunya o Gijón.

—A on vol arribar Raúl Ariza en la literatura?

A no avergonyir-me pel que escric i per com escric. Crec que aquesta seria una bona meta, un bon final de trajecte. No sé si em semblaré mai a l’escriptor que vaig imaginar o que vaig somiar ser, però crec que si acabo no posant-me roig pel que escric, imagina’t. Per aquí hauria d’estar al final de la pulsió narrativa. Això crec.