Bodies & places: affection és el títol de l’exposició que Claudio Zulian presenta a la galeria Cànem fins al 4 de novembre, una mostra que gira entorn al concepte del cos com allò únicament humà, real i palpable dins d’un món rendit a la tecnologia ja el virtual.

La literata Roxana Rodríguez Ortiz, en el seu assaig sobre el cos com a objecte d’art, ja advertia que: «el cos humà és una entitat viva l’estructura i funcions pròpies del qual li permeten diferenciar-se d’altres i percebre la realitat d’acord al context on es desenvolupa»; i prossegueix, «de tal manera, la representació del cos varia considerablement entre Occident i Orient: els primers la realitzen sobre l’anatomia, i els segons sobre l’energia que emana del mateix». Rodríguez Ortiz remarca així mateix que, «a partir que el cos es converteix en un objecte de coneixement per a Occident es comença a venerar com un objecte estètic, es representa i fins i tot es mitifica de generació en generació». Així doncs, «el cos té tantes accepcions com a línies de recerca, les quals poden ser científiques, estètiques, i fins i tot econòmiques —el cos com bé de consum—, i antropològiques», postil·la.

UN CONCEPTE QUE VARIA

El concepte de «cos» és un concepte que s’ha anat estudiant i reinventant al llarg de la Història de l’Art, majoritàriament gràcies a moviments i estils artístics com el Body Art, la Nueva Carne o el Cyborg, que a més de compartir certes característiques estilístiques o tècniques de realització veuen el cos humà com a font d’inspiració i mitjà d’expressió. Un estudi, el del cos humà, que gràcies a l’ús de la tecnologia d’avui dia, crea i medita sobre la tensió inherent i existent entre l’ésser humà i les màquines o ens robotitzats que, com bé apuntava Rodríguez Ortiz: «alliberen tant les passions ocultes com les pors i frustracions internes, de vegades en imatges carregades d’una violència eròtic-sexual com a Crash (David Cronenberg); altres de manera ritual com a The Pillow Book (Peter Greenaway), o simplement com una extensió de l’ordinador: Matrix (Andy i Larry Wachowsky)».

ÚLTIM TREBALL

Així doncs, no és d’estranyar que en una era on predomina el culte al cos, artistes com l’italià Claudio Zulian, reconegut director de cinema, músic, escriptor i, sobretot, videoartista doctorat en Estètica, Ciència i Tecnologia de les Arts per la Universitat París Saint-Denis, abordi aquesta temàtica en aquest, el seu últim treball, Bodies & Places: Affection.

En la present mostra l’italià tracta el cos com un element tangible, pesat i palpable: «Carn mortal, carn sensible, carn que pensa. Sense puresa i sense veritat». Sota aquestes premisses Zulian reflexiona sobre no poder pensar en el seu cos sense portar una imatge enganxada, per defecte, que condiciona i pesa, gairebé indistingible de la carn, com en la seua sèrie Doble Autorretrato (2017). Aquesta imatge, a més d’anar adherida o agregada, pot anar i estar per dins, com es demostra també en la videoinstal·lació Irene (2017), que advoca per la reinvenció del cos per afecte a una imatge de si mateix/a, donant lloc a aquesta creació de cossos per afecte (affection) o d’arbres que muten i es transformen, com en la seua peça El olivo (2010). També destaca aquí com el cos s’encarna en l’espai en si, en el lloc (place), creant-lo.

Per tant, el «cos» de Zulian reafirma la nostra presència en l’univers, així com ajuda a transcendir a través de les diferents relacions —afecte— i llocs, ja que no sempre s’és capaç d’assumir la condició humana ni la inferioritat, molt menys davant els avenços tecnològics, per això ens servim d’ells, fins i tot arribant a perdre l’equilibri entre el que s’és i el que es vol ser. Encara que la major part del temps, com revela aquesta exposició, la tecnologia s’adapta i es converteixen en una expansió del mateix cos.