No poques vegades s’ha reflexionat en aquestes pàgines sobre la importància de l’educació, aquesta educació que, com diria Rafael Argullol, serveix per aconseguir una «llibertat interior». Immersos, com estem, en una societat que ha estat dissenyada per eixamplar aquesta bretxa de la desigualtat (creure el contrari, a hores d’ara, seria estar encegat) i augmentar considerablement la mediocritat (pel que fa a la manca de moral i pèrdua total de criteri ), no m’estranya la següent afirmació: «Aquesta és una societat malalta».

L’autor d’aquesta declaració no és altre que el filòsof José Antonio Marina, persona que ha dedicat gran part de la seua vida professional a reivindicar la precarietat d’un sistema educatiu competent. De fet, aquesta mateixa setmana publicava una carta adreçada al nou ministre d’Educació d’aquest país, i en ella assegurava que «el món sencer es troba en estat d’emergència educativa», i que per això, defensa la idea d’una línia d’aprenentatge «potent, universal i eficient». No obstant això, aconseguir aquest objectiu, vist el vist, resulta, si més no, complicat. I això és així perquè, per desgràcia de molts, aquesta perfecta nació insular que Tomás Moro va imaginar fa ja 500 anys, aquesta Utopia en què milers de persones viuen en pau i harmonia, on tant homes com dones reben la mateixa educació i privilegis, i tota propietat és un bé comú, no existeix.

Han passat cinc segles de la publicació d’aquesta obra que responia a una necessitat, la de dir NO. En Utopia, Moro explorava les teories que s’amaguen darrere de la guerra, els desacords polítics, els enfrontaments socials i la distribució de la riquesa, planteja com seria la vida quotidiana d’aquells ciutadans si poguessin gaudir de la llibertat lluny de la por, l’opressió, la violència i el sofriment. Han passat cinc segles, i no hem après res. Existeix, per tant, la bona educació, la que faciliti el nostre desenvolupament personal? De vegades, tinc seriosos dubtes.

REQUISIT PRIMORDIAL // En l’entrevista que vam realitzar no fa gaire al director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), José Luis Pérez Pont, aquest es mostrava contundent davant el que considera un requisit primordial de tot individu, és a dir, que «tinguin la capacitat per pensar per si mateixos». Pérez Pont té clar que aquest objectiu «s’aconsegueix quan un és capaç de construir una mínima estructura crítica en el seu cap», i això es pot tenir «a través de l’educació i la cultura». Malgrat tot, persisteix la problemàtica per «tenir un sistema educatiu que permeti a cada un dels ciutadans adquirir la millor educació possible», segons Marina. Potser, i només dic potser, siguem pastura d’una «intel·ligència fracassada», com el mateix filòsof espanyol advertia fa ja un temps. O, potser, tingui una opinió massa radical respecte a la falta de compromís a l’hora de subratllar les mancances de la societat actual i apuntar als mals concrets.

Porto massa temps (mal)pensant que hi ha uns poders fàctics que prefereixen mantenir aquest aborregament del qual feia esment el meu estimat Ortega y Gasset. Alguns pensaran que és una actitud una mica conspiranoica, però m’agrada pensar que encara hi ha eines per canviar el present, o almenys, per comprendre’l millor i actuar en conseqüència. És per això que sempre advoco per una reflexió i anàlisi sincer al voltant del món educatiu, a les bases, ja que són elles les que poden canviar a poc a poc aquest, de vegades, risible i absurd món d’avui.

CONFERÈNCIES // Com jo no sóc expert en res, millor és informar-se i aprendre dels que sí que són experts en alguna cosa. Així doncs, gràcies al nou cicle de conferències que l’Ateneu de Castelló ha organitzat aquesta tardor, hi ha un parell de cites que crec de veritable interès i que corresponen a un altre cicle en curs titulat Una educación para tiempos de cambio. Aquest passat divendres, 4 de novembre, el catedràtic de Filosofia i director de l’IES Penyagolosa, José Martí García, va impartir la xerrada Educación, ciudadanía y Europa al Centre Municipal de Cultura de Castelló. Martí va incidir en tres aspectes fonamentals i un tant abstractes en l’actualitat, ja que a dia d’avui ja no sabem molt bé què és Europa, ni per a què serveix exactament la ciutadania. Però no siguem pessimistes (no per ara).

Dins de setmana i mitja, concretament el 17 de novembre, a les 19.15 hores, serà José Antonio Marina qui visiti Castelló. El filòsof, assagista i pedagog es centrarà en La educación, prioridad para la agenda de España. «Senyor ministre: li suggereixo que iniciï una gran mobilització educativa de tota la societat. Desperti la passió per aprendre. Busqui suports dins i fora de l’escola. No podem pretendre entrar en una societat del coneixement, si primer no fomentem una ‘cultura de l’aprenentatge’», reivindicava Marina en aquesta carta que esmentàvem al principi.

Despertar la passió per aprendre no és fàcil, però sí necessari. Ja és hora que prenguem les regnes d’una situació que ens afecta irremeiablement a tots.