L’exposició Matèria, cos i Art Brut en l’obra de Peiró Coronado. 1950-1980 que acull el Mucbe ofereix una retrospectiva de l’obra del pintor Peiró Coronado d’aquest període concret. Un període que la comissària Sílvia Tena coneix a la perfecció ja que és especialista en l’art de la província al llarg d’aquestes dècades.

La mostra recorre gran part de la temàtica de l’artista, com el «negrisme» dels primers anys de la postguerra a Espanya, en la qual es plasma la desolació, la tristesa i la supervivència d’una població assolada per la misèria i la pobresa d’una guerra civil. Un fet que Peiró Coronado retrata amb l’estilització del rostre dels personatges als quals representa amb roba i en un entorn descurat i humil. És més, segons la comissària: «el trauma és visible, flota en les composicions; es condensa en el grotesc, en el gairebé caricaturesc dels Militares obesos con fusiles (1964), en la ganyota de dolor del Retrato de Carmen mi esposa (1964), o en la tristesa continguda d’unes naturaleses mortes».

De la mateixa manera, Tena subratlla com la producció de Peiró de principis de la dècada dels setanta és molt semblant a la dels seixanta, amb un dibuix angulós de contorns i colors apagats que desperten malenconia, encara que contrasta estilísticament a causa de l’ús lliure del color i a uns volums, que ja no són tan angulosos, sinó més aviat tot el contrari, de formes arrodonides gairebé etèries, que s’acosta més a un estil surrealista, més pròxim al treball de Marc Chagall que al de l’expressionisme tràgic. Així doncs, al costat de la temàtica bèl·lica, que el valencià tracta de forma irònica i amarga simultàniament mitjançant el sarcasme, l’espectador també descobrirà altres facetes del pintor com, per exemple, les natures mortes, així com un ampli repertori de figures, on predomina la femenina Postguerra (1958) o La modelo (1960), i les composicions de naturaleses mortes estilitzades, on els volums apareixen reduïts a formes gairebé triangulars, amb reminiscències cubistes, geomètriques, que segons la comissària recorden al pare de la pintura moderna, el francès Paul Cézanne, amb ressons del fauvista francès Maurice de Vlaminck, a qui Peiró coneixia per múltiples reproduccions. Així mateix, també apareix representat el món del toreig, inspirat en la lectura del crític del New York Times, John Canaday.

ABSTRACCIÓ I NOUS MATERIALS

A partir dels anys setanta es decanta per l’abstracció i el matèric, on la textura cobra una major importància, una tendència que també es troba present en altres representants de la pintura abstracta castellonenca de l’època.

El gust per afegir nous materials com a sorra, grava, ciment, pols de marbre o làtex, ofereix una major textura en algunes de les seues obres dels setanta i vuitanta, com en Jugando con Magritte (1973), Homenaje del poeta al orden cósmico (1978) o Sin título (1982), on la pròpia mescla de materials adquireix l’estat estructural, formal i iconogràfic de l’obra en si. Un estil que recorda al del català Antoni Tàpies i que Paul Grinke qualifica de fenomen de netament «espanyol», relacionant-ho directament amb el context històric, social i polític (inquisició espanyola, franquisme, corregudes de toros…).

Amb tot, aquesta exposició a més d’aprofundir en l’obra i vida d’un dels pintors més importants del nostre territori valencià aporta una visió molt concreta i completa d’un període convuls i complicat de la nostra història. A més d’oferir a través d’un muntatge poc convencional i nou una nova lectura del treball de Peiró, observant com la seua trajectòria estava directament relacionada amb diferents corrents o moviments artístics internacionals com l’Art Brut francès, l’Informalisme, l’Expressionisme abstracte americà, etc.