Art castellonenc a Manizales, Colòmbia. Gràcies al Ministeri de Cultura de Colòmbia, a través del seu programa nacional de concertació cultural, així com de l’ambaixada espanyola al país sud-americà i la Universitat de Caldas, fins al proper 2 de desembre es pot visitar al Centre Cultural Universitari Rogelio Salmona una exposició organitzada per aquest mateix centre i la Galeria Espai d’Art Collblanc que dirigeix el nostre estimat Mariano Poyatos.
Paisajes discontinuos... miradas diversas és el títol d’aquesta exposició que comissària la valenciana Irene BallesterPaisajes discontinuos... miradas diversas i que comprèn les obres d’artistes de Colòmbia i artistes que representa Collblanc, i que plasmen una reflexió sobre complexos fets històrics que comparteixen aquests països, entre ells el postconflicte. Així, les peces de Mar Vicente, Myriam Jiménez, Manuel Gamonal, Art al Quadrat i els castellonencs Pepe Beas i Alejandro Mañas, comparteixen espai amb les de Ruby Rumié, Juan R. Mejía, Mario Vélez, Nadia Granados, Sonnia Yepez, Jorge Lagos y Daniel Gómez.
UN DIÀLEG
Per a Mariano Poyatos, aquesta mostra «és una necessitat que ocupa la meua realitat professional en què em trobo, i on es troba el meu estat emocional». Per al també artista, la present exposició està formada per un elenc d’artistes que són «persones compromeses en els seus discursos i en les seues investigacions, el que fa d’ells, pensadors que són capaços de moure el món amb les seves eines».
Per a la comissària d’aquest projecte expositiu, Irene Ballester, Paisajes discontinuos... miradas diversas «és un diàleg entre diferents artistes d’ambdues nacionalitats, els que a través dels seus treballs i de la pluralitat dels mateixos, ens van a apropar a diferents realitats discontínues sobre les que reflexionar, acompanyades d’una pausa, a partir de la qual, fondre o enllaçar un procés narratiu que va conjugar diferents accions, formes i contextos entorn de l’art contemporani». Així, a través de la instal·lació, de la ceràmica, de la pintura i del dibuix, de la fotografia i de la videoperformance, cadascun dels artistes, presents en aquests diàlegs diversos, «ens introduiran en diferents àmbits i escenografies, claus, per a l’exhibició i la interpretació crítica contemporània dels conflictes actuals, on la política, la memòria històrica, el feminisme i la seua pluralitat, la religió, el misticisme i l’espiritualitat, es van a conjugar en un maremàgnum d’utopies intertextuals que apareixen ocultes en el marc d’una cultura dominant», en les seues pròpies paraules.
L’ART, BANDERA DE LLIBERTAT
Si alguna cosa caracteritza a aquesta exposició, com bé reflecteix Mariano Poyatos, són aquestes «mirades diverses» dels artistes, que deixen de banda els estereotips, les fronteres, les barreres, per fer de l’art «la bandera principal d’unió que onegi lliurement i al descobert, juntament amb el cos i el seu discurs, buscant la principal qüestió de l’ésser humà: la llibertat interior i el seu pensament».
A través de les noves eines i llenguatges artístics, d’una profunda investigació, es parla i es reflexiona en aquesta exposició de l’espai, l’objecte, l’espiritualitat, la política i el feminisme. En aquest sentit, Mariano Poyatos afirma que aquesta és «una mostra que posa en valor l’emocional i l’humà, la qual cosa aflora després de l’esforç de l’artista que converteix el seu treball en obra d’art amb la intenció de parlar-nos del món, el nostre món, de la travessia humana i social». És per això, diu, «que des d’aquest petit espai que és Collblanc, ubicat a Culla, pertanyent al Maestrat de Castelló, ens sentim realment feliços de poder enllaçar moltes de les nostres inquietuds i il·lusions. Un racó, un espai, que entre oliveres i ametllers, engendra i dóna suport investigacions i projectes on l’humà és la seua principal tasca».
Certament, que un espai com el d’aquest centre artístic castellonenc hagi pogut traspassar fronteres i protagonitzar l’altra banda de l’Atlàntic una exposició d’aquestes característiques, és digne de menció, i si fomenta aquest diàleg, aquesta trobada de mirades en una dinàmica d’integració, sense fronteres ni nacionalitats, no podem més que donar-los la nostra més sincera enhorabona per protagonitzar un projecte de tal magnitud en el qual permet, per què no, obrir camins desconeguts a altres artistes. «Tretze han estat els i les artistes seleccionats per a aquest projecte. Lluny de connotacions negatives i supersticioses, el tretze és el nombre del canvi i de la transformació i és el que es pretén en aquesta exposició», afirma Irene Ballester. Sembla que els tretze ho han aconseguit, transformar des de l’art.
