Conec a Pascual Arnal des de fa uns deu anys. Ens va presentar una antiga companya del periòdic, i molt benvolguda amiga. Com en gairebé totes les ciutats petites, sent tots dos de Vila-real, era pràcticament impossible que no s’hagueren tractat en alguna ocasió, fins i tot ser amics. Pascual recentment havia publicat el seu treball Les ocasions retrobades que en aquells dies ignorava que fóra o poguera definir-se com un fotollibre, terme que ara sé molt bé què significa gràcies a una persona que no deixa de sorprendre’m dia rere dia —i per molts i molts anys—.
Darrere del fotollibre hi ha una idea i una intenció, un missatge que es transmet a través del joc de les imatges, i això és precisament el que Arnal em presentava aquell mes de setembre de 2010, «un projecte basat a analitzar les diverses formes de representació com a elements vehiculars del coneixement, entenent coneixement com a aprenentatge actiu i no com a emmagatzematge de dades». Des d’aquell llavors, els nostres camins han continuat trobant-se, ja siga per la seua labor al capdavant de la Mostra d’Art i Creativitat de Vila-real, més coneguda com a TEST, pel seu paper com a comissari independent, per les seues participacions en alguns fòrums i presentacions culturals i, és clar, pels seus altres treballs.
De Pascual Arnal podria dir que viu amb intensitat tot aquest procés que embolica a la creació d’una imatge, des de la concepció d’una idea fins a la seua realització, amb la consegüent edició i processament. Sí, Pascual és molt intens, però en el bon sentit. És indomable, inquiet, i és constant i coherent en el que al seu treball es refereix.
Ja fa deu anys m’assegurava que la seua obra es caracteritza «per tenir un discurs formal molt explícit, el qual guarda estreta connexió amb procediments formals i de comportament arquetípics anteriorment vists però realitzats des del present. Això crea en l’espectador la sensació que en les imatges passen moltes més coses de les que en realitat s’estan veient». No obstant això, lluny de quedar-se aquí, ha seguit tot aquest temps investigant les possibilitats de la imatge, el seu llenguatge, la qual cosa és d’agrair.
Un nou treball
Vet aquí, una dècada més tard d’aquell primer tête à tête, que presenta un nou projecte, un nou fotollibre —recordem que segons el crític Ralph Prins, «el fotollibre és una forma d’art autònoma, comparable a una escultura, una obra de teatre o una pel·lícula», de manera que no cal menysprear aquesta representació de l’art, més aviat tot el contrari—. Es titula El corazón (La Documental, 2020), i és un treball visual, com assegura el mateix Pascual Arnal, «sobre els contes i altres relats, on s’explora la capacitat de les paraules per a generar imatges». Així mateix, matisa l’artista de Vila-real, «analitza com a través de la representació simbòlica s’obren nous espais de reflexió i consciència sobre el que ens envolta. Gestos, formes, escenes i paisatges queden transformats en eines de resolució i adaptabilitat als conflictes universals inherents a l’existència».
Així doncs, diríem que aquest treball d’Arnal reflexiona sobre els arquetips visuals, sobre les referències clàssiques dels contes universals, sobre la construcció d’imaginaris. I ho fa, com és habitual en ell, des del present, a través d’una «sèrie de 65 imatges buscades (i oposades) en els paisatges, als carrers, mirant i analitzant els comportaments humans derivats de tals accions», explica. El corazón es compon, per tant, d’una sèrie de capítols que «només aporten un títol compilador de les imatges subsegüents, aspectes cronològics de les trames clàssiques dels contes» i que podrem conéixer més a fons el 10 de desembre —a les 19.00 hores— en la seua presentació al Menador, Espai Cultural, gràcies al Photobook Club Castelló.
