Continua sorprenent-me la capacitat del SONS Castelló, cicle de músiques independents, de fer-nos viatjar sense moure’ns a penes un centímetre de la butaca. En cada actuació ens endinsem en un nou paisatge sonor, vital, desxifrem nous llenguatges, aprenem que existeixen altres maneres fer, sentir i entendre la música. Resulta fascinant, la veritat. Cada sessió del SONS és una oportunitat, i en nosaltres està aprofitar-la.

De les illes britàniques procedeixen Rebecca Rose Harris i Franklin Mockett, concretament d’una de les nacions cèltiques que posseeix identitat cultura pròpia, Gal·les. Tots dos són artistes multidisciplinaris i això és alguna cosa que queda perfectament reflectit en Samana, un projecte musical que, segons diuen, es va originar en el cor d’un bosc austríac que envolta un llac secret a tres mil metres sobre el nivell del mar. Pel que sembla, la parella va emprendre un viatge a través dels deserts naturals i ciutats més allunyades d’Europa, sense un rumb fix, sense saber quan tornarien o on els portaria el camí. En escoltar les seues cançons, un obté la sensació d’estar formant part d’aquest mateix viatge, un viatge que part de l’exterior i a poc a poc es dirigeix cap al nostre interior.

Què significa Samana? O quin significat li confereixen? Pel que sembla, el nom Samana proporciona una visió de les moltes capes conceptuals que conformen la banda. Com un antic terme sànscrit, Samana parla d’un «que abandona les obligacions convencionals de la vida social per a trobar una forma de vida més en sintonia amb les formes de la naturalesa». I això és, precisament, el que Rebecca Rose Harris i Franklin Mockett ofereixen a través de la seua música. Franklin elabora la instrumentació, enregistrament i producció de la música per a gravar, i Rebecca Rose exerceix un paper creador, com una visionària que està darrere de les imatges conceptuals, il·lustracions, lletres i pel·lícules que formen part del propi projecte i el registre del qual és de vital importància per a ells, perquè segons sembla componen el seu art en el seu estudi d’enregistrament analògic i en una cambra obscura en les remotes muntanyes de Gal·les.

La música de Samana ofereix, com diem, un passatge directe a l’essència de nosaltres mateixos, amb fils de sinceritat poètica, honestedat emocional i franquesa directa. Cada cançó està escrita amb el seu propi pes i significat, nascuts de la interpretació dels somnis, les filosofies dels rituals antics i l’experiència personal d’amor, pèrdua i mort. A través de la seua estranya i honesta apreciació de la dicotomia, la seua música emergeix, a vegades de forma inquieta, per a guiar-nos als regnes del no associat i el desconegut. No és estrany, per tant, que des de Born! Music afirmin que tots dos «han signat un dels treballs més misteriosos i màgics de 2019», titulat Ascension.

Sens dubte, la música de Samana ens enfronta a una experiència sensorial escruixidora on la veu de Rebecca, greu, solemne, tremenda, «serveix d’agafador per a recórrer aquest camí que proposen des del recognoscible i quotidià fins a llocs desconeguts i estranys», en paraules de l’organització del SONS, per a afegir que, «Samana és folk, sona a música popular, a refugi, però alhora t’enfronta a alguna cosa per descobrir i per explorar».

El dilluns, 3 de juny, ells seran els encarregats de posar el punt i final a la programació primaveral del Sons. Ho faran en el Teatre del Raval, a les 20.00 hores.