Vaig conéixer a Rob fa ja deu anys, durant la meua estada a Buenos Aires. Havia arribat allí després de vendre totes les seues pertinences i deixar el seu treball a Holanda, lloc on va nàixer per primera vegada. No obstant això, en aquells dies, ja era un home sense passat.

Situat entre l’apol·lini i el dionisíac, sempre amb un cigar a la mà i, massa vegades, amb una cervesa en l’altra. Al voltant d’ell es concentrava aqueix aire dens i hiperbòlic, que tant em recordava a Óscar, propi de qui mestressa i és estimat.

Rob era, en termes absoluts, un autèntic replicant. Més humà que els humans. Esclau. Ser racional i sensitiu. Un ésser en constant procés de construcció, amb l’obsessió de designar-se i no ser designat. Des d’un punt de vista filosòfic, representava l’antítesi del superhome nietzscheà, sucumbint constantment a les seues més primitives emocions, lligat de peus i mans per tot allò que li envoltava.

En el seu disc dur a penes es podia veure fotos de la seua infància. Desenvolupava un relat personal a partir de les seues inquietuds, no de certeses tangibles i consensuades amb altres subjectivitats. Els seus records eren quasi postissos, instal·lats en la seua psique com un programari nociu. Per a Rob, igual que per a Tolstói, la vida s’havia convertit en un mal inevitable.

Tal com assenyala Jesús Alonso Burgos en el seu llibre Blade Runner. Lo que Deckard no sabía (2011, Akal), «la condició humana no és natural, no ens ve de la naturalesa, precisament perquè l’humà ho és per apartar-se d’ella. El desenvolupament de l’ésser humà és el que li humanitza, la qual cosa li confereix aqueixa condició de manera que hi ha humans que es deshumanitzen i uns altres que es fan més éssers humans». Si Rob s’haguera deshumanitzat hauria deixat de ser un replicant, s’hauria convertit en un altre ens passiu, preconfigurat per un Verb o per un Govern aliens.

Roy, Leon, Zhora, Pris, Rachel… Rob era tots ells, no per la seua fortalesa física, sinó per haver nascut per segona vegada en un altre planeta. La seua venjança tampoc consistia a destruir la deshumanitat; Rob va viure buscant una veritat que vinculara el cogito cartesià amb la seua pròpia llibertat.

Sempre he pensat que la seua volta a Europa va ser tan necessària com inapropiada. El vell món està massa pròxim a la Tyrell Corporation, ací hi ha massa déus que coarten una vegada i una altra la necessitat de saber-se més, de ser més, de sentir més.

Vaig conéixer a Rob fa ja deu anys, però ell era un replicant i jo un humà.