Tot quant puguin comptar sobre el SONS Castelló fa gust de poc perquè cada concert d’aquest cicle de músiques independents és una experiència en si mateixa, un veritable viatge a través de sonoritats insòlites, temptadores, amb història, músiques emocionals que afloren i que busquen la comunió amb el públic, aquesta connexió consubstancial entre els éssers humans que únicament s’aconsegueix mitjançant el ritme i la melodia, o per mitjà d’unes lletres que traspassen qualsevol frontera.

El SONS cal viure-ho, experimentar-ho, i és per això que cada nou trimestre un roman atent a les propostes que programarà. En l’actualitat, aquesta espera, que sempre és sorpresa, és tot un esdeveniment. Potser aquest és un de tants secrets que tanca aquest cicle que ha aconseguit sobreviure fins a superar les quinze edicions. En aquest 2020 celebrarà la 17a i ho fa, a més, amb un artista que, encara que sigui un vell conegut, sempre entusiasma: Sam Amidon.

Amidon va actuar per primera vegada a Castelló fa ja dotze anys. Va ser en el Tanned Tin de 2008. Lluny queden ja aquells gloriosos dies d’hivern en els quals aquest festival independent oferia consol per a les persones alienes a les modes de la indústria musical, al mateix temps que prometia grans dosis de fascinació i espectacle. Impossible no estranyar el Tanned Tin, encara que no hem d’abandonar-nos a la nostàlgia.

Dos anys més tard, en 2010, el músic i compositor nord-americà va tornar a visitar-nos, encara que aquella vegada ho fés formant part del grup Whale Watching Tour. La seua actuació en el Paranimf de la Universitat Jaume I encara es recorda. I ara, una dècada més tard, Sam Amidon retorna a aquestes terres per a presentar el 27 de gener en el Teatre Raval el seu nou EP titulat Fatal Flower Garden (A Tribute to Harry Smith), un treball que serveix de preludi al qual serà el seu pròxim disc i que publicarà a mitjan d’aquest 2020 amb el prestigiós i heterogeni segell discogràfic Nonesuch Rècords —actual «casa» dels meus admirats Joshua Redman o Brad Mehldau, entre altres il·lustres jazzistes—. En aquest avanç, ens ofereix moltes pistes de quina és la seua pretensió, que no és una altra que «furgar en el cançoner de Harry Smith, considerat una de les figures centrals de l’avantguarda americana de la segona meitat del segle XX», com ens informen des de la promotora Born! Music.

Aquest tot terreny de la música folk, com ho defineixen, és un dels renovadors de la cançó popular americana, evocant sempre emocions amb essències llunyanes, però gestos molt pròxims. Molts veuen en ell una prolongació natural de mestres com Sufjan Stevens o Bill Callahan, i encara que sigui cert, el seu camí és tan personal com enigmàtic.