Santi Campos és de Segòvia, però és de Castelló, o una part d’ell, molt important, és de Castelló. Aquí va viure molts anys, deixant molt bons amics. No poques vegades ha confessat que aquesta és casa seua, a la qual torna de tant en tant com a bon fill pròdig. I Castelló sempre li rep amb els braços oberts, clar, perquè és un dels nostres.
No és d’estranyar que en la nova temporada del cicle Territori CS que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC) aparegui un Santi Campos, acompanyat per Herederos, amb un nou treball discogràfic sota el braç. La alegría, que així és com es diu el seu projecte més recent, i el que asseguren és el més suïcida alhora que el millor treball de la seua maduresa creativa, suposa un nou viratge en la carrera d’aquest compositor desacomplexat, rodamón de la música.
Per què diuen que La alegría és un suïcidi o temerari? Molt probablement pel seu plantejament, ja que aquest nou disc és en realitat un àlbum doble, o més aviat, dos discos complementaris, dos volums que consten de quatre capítols temàtics de cinc cançons cadascun —en total, són 20 cançons—. I què ens trobem en ell? En paraules del crític Carlos Pérez de Ziriza en la prestigiosa revista Efe Eme, La alegría «suposa una monumental reflexió entorn del passat que tots arrosseguem, a l’amor, a la deriva de la nostra societat i de les nostres grans ciutats, al rol del músic en la societat, al pas del temps i a la mort». Santi Campos ha reflexionat sobre la seua vida, sobre el seu paper en el món, com a músic i com a persona individual, i ho fa per a renéixer una vegada més, per a recompondre’s i continuar evolucionant.
CONCERT
El 6 d’octubre, a la sala de cambra Manuel Babiloni de l’Auditori de Castelló, Campos, al costat de Javi Extremera, Joel García, David Martínez i Álex Vivero —els Herederos—, compartirà amb nosaltres aquest desvari que és, en realitat, tota una declaració d’intencions sobre aquesta nova etapa de la seua vida professional. Perdre-se’l, no és un opció.
