El 28 de desembre de 1897 s’estrenava en ple cor del París teatral una obra singular que explicava la vida d’un soldat gascó, llunàtic i poeta, conegut per la seua enorme protuberància nasal... Però també per la seua bella poesia, per la seua facilitat de vers i pel seu afany pels duels i les baralles.
Es tractava de Cyrano de Bergerac, l’obra escrita pel poeta Edmond Rostand que ficcionaba, en part, la vida d’Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, poeta, dramaturg i pensador francès, coetani de Boileau i de Molière. Aquest personatge del segle XVII francès va ser considerat llibertí per la seua actitud irrespectuosa cap a les institucions religioses i seculars, però gràcies a l’obra de Rostand ha aconseguit la immortalitat, tant en la literatura com en el teatre i la cinematografia. De fet, l’obra teatral estrenada el 1897 va conèixer un èxit sense precedents que s’estén fins als nostres dies.
El triomf va ser imparable, tot i que alguns cronistes de l’època van reconèixer el arriscat de la posada en escena. De fet, hi ha qui diu que la por al fracàs de Rostand amb aquesta obra va ser tal que va arribar a reunir-se amb el seu actor protagonista, Coquelin, uns minuts abans de la primera representació per a demanar-li perdó per haver-li involucrat en ella.
Pocs podrien pensar que aquesta obra, innovadora i fins a cert punt agosarada, es convertirà en un símbol del teatre francès i universal, en una mena de nou Quixot dramatúrgic representat pel món sencer, una mostra del poder de la paraula tant en la vida com en l’escena,
Cyrano «és la força del seu vers, el seu desvergonyiment i subtilesa, un vers xiuxiuejat o llançat com un dard, un vers àgil i profund, popular i erudit, descarat i vital», com bé destaquen els responsables de la producció que els dies 29 i 30 de juliol es representarà al Pati d’Armes del Castell de Peníscola. José Luis Gil, Ana Ruiz, Álex Gadea, Nacho Rubio, Joaquín Murillo, Rocío Calvo i Ricardo Joven seran els encarregats de donar vida a un muntatge que, com el seu director, Alberto Castrillo-Ferrer, afirma, «és un muntatge que ens permeti somiar amb mosqueters i amb amors impossibles, amb descarats llancis i alegres bufonades, que el seu vers sigui música per les nostres oïdes i el seu ritme adrenalina per al cor. Un muntatge on la màgia del teatre ens faci transcendir dels atzars de la vida».
