A través de la música un és capaç de viatjar a llocs inhòspits. Inhòspits en el fet que ens endinsem en el terreny del sensorial, una cosa que va més enllà del físic. La seua capacitat per transmetre tot tipus d’emocions i sensacions és tal que mai deixa de sorprendre’ns. En aquest sentit, podria dir-se que la música és, entre moltes altres coses, un viatge de reconeixement sobre o al voltant del desconegut. Mai em deixarà de fascinar aquest poder hipnòtic que posseeix, aquest magnetisme que aconsegueix sumir-nos en una mena d’estat meditatiu gairebé absolut. De la mateixa manera, mai deixarà de sorprendre’m la manera de suggerir-nos o evocar qualsevol temps, ja sigui passat, present o futur. La música pot no conèixer límits temporals, pot traslladar-nos a mons onírics en els quals no hi ha un temps específic.
ESPAIS SENSORIALS
Terrenys sensorials, atemporalitat, exploració, viatge. La música que ens arriba de la mà de Sitja posseeix tota aquesta força enigmàtica. Aquesta capacitat per fusionar estils, conceptes i crear així un espai lliure per a la ensomni és digna d’elogi, com han demostrat des dels seus inicis, en els quals van deixar clar —si més no, això crec jo— que anaven a deixar una empremta en l’imaginari musical col·lectiu d’aquestes terres. La seua trajectòria els avala, una trajectòria que s’ha basat sempre en aquest afany per investigar certes sonoritats, per obrir espais en què recuperar part de l’arrel d’una tradició que han sabut reinventar al seu gust i amb uns resultats sorprenents.
Són ja 16 anys de recerques i interpretacions, de melodies subjacents en el seu subconscient i que afloren d’una manera única i personal, per després compartir-lo amb la resta de nosaltres, creant així una mena de diàleg genuí a través de la melodia, del so. I després d’aquests 16 anys, diuen adéu, s’acomiaden, havent protagonitzat una de les carreres més particulars i autèntiques de totes les que hem tingut oportunitat de conèixer i gaudir. Gairebé dues dècades de profunda investigació i delit, que posaran punt i final el proper 11 de novembre —a les 19.00 hores— a l’Auditori Municipal Rafael Beltrán Moner de Vila-real, on tornaran a pujar-se a l’escenari per última vegada presentant el que serà el seu nou i darrer treball.
Resulta paradoxal, fins a cert punt, que el mateix dia en què donaran a conèixer el seu recent àlbum sigui el del seu comiat. Com diuen els més optimistes, almenys, les seues cançons sempre hi seran per poder ser escoltades, sentides i gaudides. Això és un fet. Tanmateix, la seua marxa ens deixa un sabor agredolç, com tota marxa, al cap i a la fi. De totes maneres, de res serveix afligir-se. Ells mateixos no ho fan.
ÚLTIM TREBALL
Aquest nou i últim àlbum té, per a ells (per a tots nosaltres), un valor especial. Joan Gil, un dels membres de Sitja, ens reconeix que «quan vam començar a treballar-hi sabíem que seria l’últim, així que arrossega un to de desvergonyiment i nostàlgia que, almenys per a nosaltres, ho torna molt personal». Raó, no li falta. Certament, Sidereus Nuncius d’Elena Mezquita, Jordi Montesó, Núria Gil, Joan Gil i Víctor Pesudo. Cinc cançons que en realitat conformen una sola i amb les que rendeixen el seu particular tribut «a tota una existència dedicada a l’experimentació musical», en les seues pròpies paraules.
Amb la col·laboració del gran Ramon Godes —que ha compost una de les cançons— i també de Xavi Muñoz, aquest treball —que ha estat masteritzat per Carl Saff en els seus estudis de Chicago— és un desplegament nostàlgic, una exploració, com dèiem, de la seua particular manera d’entendre el món, un relat que «gravita sobre unes definides arrels valencianes» però amb una irrefrenable força que va més enllà de tota frontera imaginària o real. Grups així són un regal. Sense més, tan sols ens queda dir: Gràcies, Sitja.
