El col·leccionisme d’art té una estreta relació amb la història i amb l’estatus polític, cultural i econòmic del país en què es produeix. És un fenomen complex i, com a tal, presenta nombroses possibilitats d’interpretació». Tal afirmació pot llegir-se en la introducció de l’estudi El Coleccionismo de arte en España. Una aproximación desde su historia y su contexto, obra de María Dolores Jiménez-Blanco, que fa uns pocs anys va presentar la Fundación Arte y Mecenazgo amb la intenció de «posar en valor el fenomen del col·leccionisme i les seues enriquidores conseqüències».
El col·leccionisme d’art, asseguren, pot impulsar el compromís de la societat en la construcció del nostre patrimoni, la qual cosa es tradueix, per què no, en una clara aposta per la cultura. En l’estudi de Jiménez-Blanco apunten que «permetre a la població accedir a la riquesa artística fomenta el creixement social, construeix identitat i constitueix a més un potencial econòmic amb un alt índex de creació d’ocupació». Vist així, tot el que fa al col·leccionisme sembla de color de rosa. No obstant això, hi ha encara multitud de reptes clau per davant per aconseguir aquest objectiu, «com la promoció de canvis estructurals —legals i fiscals— que millorin i facilitin l’activitat dels agents que participen en la conservació de patrimoni i la creació artística».
Existeix col·leccionisme a Espanya? Quina ha estat la seua evolució? Prima més el col·leccionisme privat o el públic? Existeix un buit institucional al respecte? Quin és el paper de museus, centres d’art i galeries? Tal com indica Jiménez-Blanco, «a partir de les dècades finals del segle XX el col·leccionisme ha guanyat rellevància com a objecte d’investigació acadèmica i d’atenció social a Espanya». Des de la perspectiva de la història de l’art, aquest interès s’ha desenvolupat en dues grans línies segons l’autora de l’estudi, «una relacionada amb la creixent sensibilitat cap al patrimoni artístic nacional com a símbol d’una identitat col·lectiva, i una altra provocada per la curiositat cap a comportaments individuals que, al llarg de la història, han incidit en la formació de patrimonis i en el suport a la creació plàstica». No obstant això, el col·leccionisme al nostre país segueix sent escàs si el comparem amb altres països i, sobretot, és un col·leccionisme «silenciós». Per aquest motiu molts es preguntin com dinamitzar el mercat.
COL·LOQUI
D’aquestes i moltes altres qüestions es parlarà aquest proper dimarts, 25 d’abril, en el col·loqui La creación contemporánea y los nuevos lenguajes del dibujo: coleccionismo y arte contemporáneo, que tindrà lloc a la Sala Sant Miquel de Castelló, aprofitant que aquesta és l’última setmana en què es pot visitar encara l’exposició La creación contemporánea en la Colección DKV. Lenguajes en el dibujo comissariada per Alicia Ventura.
El debat es presenta afrontant l’escassa informació documentada existent sobre el col·leccionisme d’art a Espanya —que la majoria dels experts defineixen com fràgil i sense tradició—. I per intercanviar opinions i impressions s’ha convidat a la pròpia Alícia Ventura a participar en aquest col·loqui que, com dèiem, pretén reflexionar sobre el significat del col·leccionisme i les motivacions que concorren en la formació d’una col·lecció d’art contemporani avui en dia a través de l’anàlisi d’aspectes que afecten la gestió d’una col·lecció com és el mercat de l’art o el mecenatge. Al costat de Ventura seran presents Pilar Dolz, directora de la Galeria Cànem de Castelló i els artistes Joël Mestre i Antonio Alcaraz. Tot ells intentaran desentranyar les peculiaritats del col·leccionisme, «que ha de connectar també amb un complicat i discutit procés de normalització de l’art modern i contemporani», com bé indica María Dolores Jiménez-Blanco en el ja citat estudi de la Fundación Arte y Mecenazgo.
L’EXPOSICIÓ
Recordem que aquesta mostra, que es va inaugurar al costat del projecte específic La Antesala d’Alejandro Mañas per a la capella de l’antiga sagristia, es compon d’una selecció de peces de la col·lecció de dibuixos d’aquesta empresa privada que permeten a l’espectador una mirada sobre el panorama artístic contemporani, en què de mica en mica el dibuix està adquirint una major presència i autonomia. Per a això es proposava un discurs obert en el qual es van abordar les diferents definicions i funcions que el dibuix assumeix en la creació actual, a través dels treballs d’artistes com Lúa Koderch, Alicia Kopf, Olimpia Velasco, Agustín Bayón, Rosana Antolí, Moisès Mahiques, Xavier Arenós, Joël Mestre o Chema López.
