+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Takiwatanga: «Parlem millor de capacitats»

Lluna Llunera, Ismael Marco i Alba Arroyo han ideat una performance per a MARTE en la qual volen donar visibilitat a l'autisme

 

Experiències. Lluna Llunera, Ismael Marco i Alba Arroyo faran que l’espectador sigui capaç de posar-s’hi -sensitivament- en el lloc d’una persona amb autisme a ‘Takiwatanga’. -

Eric Gras
05/11/2017

L’art com un mitjà per aconseguir un fi. En aquest cas, per sensibilitzar i donar visibilitat a l’autisme en la nostra societat. Això és el que Lluna Llunera, Ismael Marco i Alba Arroyo pretenen a través d’una perfomance que han ideat per a La rabera Eclèctica i que es podrà veure per primera vegada en la pròxima edició de MARTE, la Fira d’Art Contemporani de Castelló. Amb ells parlem per saber una mica més de Takiwatanga.

—Què significa ‘Takiwatanga’? Per què heu decidit titular la vostra performance així?

—Doncs és una paraula maorí que fa uns mesos es va incloure en el Te Reo Hapai, el glossari maorí anomenat L’idioma de l’enriquiment, que va ser publicat amb paraules noves relatives a la salut mental, a l’adicció o a la diversitat funcional i que es focalitza en els aspectes forts, més que en les debilitats. Entre aquestes paraules, es trobava una per a l’autisme, i és aquí on trobem Takiwatanga, que es traduiria com «el seu propi temps, el seu propi espai». Una descripció de l’autisme molt més acurada, poètica i que es centra en la seua pròpia realitat.

—Quina és la vostra pretensió? Quin missatge voleu compartir i expressar a través de la vostra acció performàtica?

—El que ens agradaria és que el públic experimentara, a través dels sentits, com les persones amb autisme viuen el seu dia a dia, en diferents etapes de la seua vida. No sabem qui va a ser el nostre públic, si la gent coneix l’autisme, si té familiars o estudiants en l’espectre, però la nostra intenció és acostar una mica més aquest trastorn, que molts cops no s’entén o es malinterpreta, d’una forma més sensitiva —fer-los sentir com una persona amb autisme sent i veu el món—, sempre des del nostre respecte i estima.

Molts cops, exigim a les persones amb autisme que siguin capaços de posar-se en el nostre lloc (allò que anomenem «empatia»), que entenguin/interpretin les nostre ments. En canvi, nosaltres, com a societat, no som capaços de fer-ho, de facilitar-los el seu món i de tenir eixa empatia que tant demandem. Volem reivindicar amb aquesta performance, que el fet de sortir-se’n d’eixa norma és, al nostre parer, més una virtut que una discapacitat, perquè, realment (i com en tants comentaris i vinyetes satíriques ja hem llegit), no serà la nostra societat la discapacitada? Parlem millor de capacitats, com al glossari maorí, i potser així aconseguim canviar una mica la nostra visió vers la diversitat funcional.

—Diuen que art i autisme formen un tàndem perfecte, és a dir, que l’art o a través de l’art, poden desenvolupar-se projectes de difusió i conscienciació, però també implicar a aquelles persones amb autisme. Quina opinió teniu al respecte?

—Pensem que l’art és comunicació, i que a través d’ell es poden donar a conèixer idees i projectes vers l’autisme per sensibilitzar i donar visibilitat en la nostra societat. Al mateix temps, són moltes les persones amb autisme que s’expressen mitjançant l’art, persones conegudes per les seues increïbles habilitats com Stephen Wiltshire, la càmera humana, però també nens i nenes, adolescents, que gaudeixen pintant, tocant algun instrument, escoltant, esculpint, cantant...

—No ha de ser fàcil transitar per les fronteres del desconegut. L’autisme segueix sent un trastorn poc i mal conegut / entès per la majoria de la societat. L’art pot ajudar a trencar aquestes barreres?

—Des de la nostra performance volem aportar el nostre granet de sorra a que així sigui. L’autisme és un trastorn que la gent està començant a conèixer, però molts cops, no sap el que implica. És a través de l’art que es poden comunicar idees més abstractes, profundes i carregades de sentiment, que no pas amb el llenguatge. En el nostre cas seria, per exemple, el cas de l’empatia, de les emocions i dels prejudicis en l’autisme.

—Què simbolitza per a vosaltres poder participar en MARTE amb aquesta performance?

—Doncs és una gran oportunitat per a nosaltres. Significa donar un pas més en la nostra trajectòria artística, un pas de gegant que ens ofereix projecció tant a nivell nacional com internacional. A més, el fet de que tres amics puguin compartir escenari i crear aquesta performance tan social i que dóna veu a l’autisme, és una oportunitat per conèixer-nos millor, desenvolupar-nos conjuntament, i unir-nos encara més per a una finalitat que ens interessa a tots tres.

—Com va sorgir la possibilitat de formar part del programa d’enguany de la fira?

—Doncs va ser Laura Serradilla qui, primerament va contactar Lluna Llunera. Des d’un principi ambdues van descriure l’encontre com una connexió especial tant artística com personalment. A partir d’aquí, tot el mecanisme d’idear i crear una performance dintre del marc de «realitats no normatives» a MARTE Social, s’hi va posar en marxa. Ismael va cobrar cada cop més rellevància per la importància del format vídeo, sent el creador de l’espai, així com Alba, que és l’única actriu a escena i el personatge principal, el temps i l’expressió corporal; i finalment Lluna (Irene), al piano, encarregada de submergir en una ball de sentits als espectadors a través de la música.

—Tot i que no volem que desvetlleu res de la vostra performance, si ens agradaria que ens expliqueu com l’heu plantejada, en quins aspectes us heu centrat.

—Ens hem focalitzat en eixe temps i espai, en les etapes de la vida, des del naixement fins l’edat adulta; però també, en l’autenticitat i la singularitat que tenim cada persona. A més, tot açò es fusionarà amb imatges i música, que ens faran sentir el dia a dia d’una persona amb autisme. Cos, música i imatge en moviment es donaran la mà per traslladar al públic a aquesta realitat no-normativa.

—Quan, on i per què hem d’anar a veure-vos?

—Doncs esperem veure-vos el dia 17 de novembre, a les 18.00 hores, en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Heu de venir perquè possiblement sigui una de les primeres experiències semblants que podreu trobar a Espanya: l’autisme a través de l’art, la connexió i la comprensió dintre d’aquesta societat, que tot plegat, farà que l’espectador sigui capaç de posar-s’hi —sensitivament— en el lloc d’una persona amb autisme.

Temas relacionados