El Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés fa molt temps que va deixar de ser un mer contenidor cultural. El Palau del Batle acull una de les col·leccions més impressionants i importants de l’art contemporani espanyol, un patrimoni que segueix sent un gran desconegut per a molts castellonencs. A tots ells, els animem a visitar el MACVAC, doncs bé val una missa. Recórrer les seues sales, i contemplar les obres d’artistes de primer ordre, és una experiència única, sens dubte, però, com diem, aquest centre no és un espai estàtic, inert. Més aviat, tot el contrari.
Des de fa poc temps el MACVAC va decidir expandir-se a través de col·laboracions i projectes que permetien traslladar part de la seua col·lecció a altres centres i sales de la nostra província —un exemple és l’exposició que encara es pot visitar al Museu de Belles Arts de Castelló, Museus en diàleg. Mirades diferents—, a més de cedir obres a grans museus nacionals —com les que solen fer-se al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid—. Amb això es pretenia, per una banda, donar major visibilitat a la institució que creés el crític d’art Vicente Aguilera Cerni fa ja quatre dècades, i de l’altra, que veïns de diferents poblacions de la província tinguessin l’oportunitat de veure una selecció d’aquest increïble fons artístic en la seua pròpia localitat.
Per segon any consecutiu, el programa MACVAC de Nord a Sud es va posar en marxa aquest estiu per oferir tres exposicions en tres municipis castellonencs: Orpesa, Alfondeguilla i les Coves de Vinromà. De les tres mostres, Il·lusions òptiques, La lluna, la musa i Elles. Lliures i indomables, destaquem aquesta última pel caràcter que li han imprès Màriam Calduch i Mayte Pastor, comissàries de la mateixa.
Fins al proper 14 d’octubre es pot visitar en l’Esglèsia Vella de la Mare de Déu dels Desamparats, que data del segle XIII, una selecció d’obres que té com a principal objectiu reivindicar la figura de la dona. En aquest marc arquitectònic incomparable, tant Calduch com Pastor, van concebre aquesta exposició com «un temple de culte femení», i per això van seleccionar peces de gran impacte visual com la Lucrècia Borja d’Amat Bellés, peça que, reconeixen, «va ser el detonant de l’exposició». Així, aquesta obra se situa en una «mena» d’altar major —fiquem entre cometes «mena» perquè aquesta esglèsia està desacralitzada— envoltada de «símbols alquímics, pedres filosofals». I és que aquesta exposició adquireix, també, un caràcter mític per tal de reflexionar sobre la figura de la dona, eixa dona alliberada de prejudicis i esterotips, lluitadora incansable, encara que oblidada, per desgràcia, dels llibres i injuriades al llarg dels segles. Però en aquesta mostra, «elles, jutjatdes a cada pas, perdudes en el temps, renaixen, a través dels llenços emporederes, allunyades de l’ideal de santedat i virginitat, explorant el camí de la llibertat amb l’ajuda del coneixement». A més de l’obra de Bellés, tenim oportunitat de gaudir amb peces de Josep Mª Subirachs, Jerónimo Uribe, Joan Brotat, Manuela Ballester, Norman Narotzky, Amador Rodríguez, Elvira Alfageme, María Montes i Miguel Vicens. Imatges, totes elles, que al·ludeixen a l’astronomia i l’astrologia, la sexualitat, l’abundància i la feminitat.
