El testimoni i els ulls del jazz a Castelló

Fa una mica més de nou anys era un pipioli que va entrar a treballar a Mediterráneo per fer-se càrrec del seu suplement cultural, tasca gens fàcil però que vaig afrontar amb la major de les il·lusions, a causa de la meua inquietud sempre desbordant. Vaig trigar una mica a relacionar-me amb la resta de companys, fruit d’aquesta timidesa que encara avui em persegueix, però finalment vaig aconseguir enderrocar aquest mur i vaig començar a intimar i prendre confiança amb els professionals que avui dia formem part de la plantilla del diari de i dels castellonencs. Un d’ells, potser no el més accessible a priori és Manolo Nebot, al qual cal conèixer una mica per apreciar el seu sentit de l’humor, la seua tècnica professional i algunes de les seues virtuts, encara que també, no ho anem a negar, una miqueta d’aquest mal geni que en ocasions treu a relluir quan li toquen els nassos. No tot podria ser perfecte, no creuen?

Des dels meus primers dies al capdavant de Quaderns vaig tenir clar que el jazz havia de cobrar més protagonisme en les seues pàgines. La raó, a més de la meua passió per aquest gènere musical que molts asseguren ha estat fonamental per al desenvolupament cultural del segle XX, no era altra que comprovar que la tradició jazzística que existia a la província era real, si bé potser vivia temps difícils pel que fa a la difusió de concerts i la seua importància en la programació d’actes en ciutats com Vila-real o Castelló. Segurament degut a la meua inexperiència, producte de l’ara enyorada joventut, vaig trigar una mica a aprofundir en la història del jazz en aquestes terres, una història que va eclosionar amb aquest mític Café del Mar, a Benicàssim. En aquest temple musical Manolo Nebot, amb la seua càmera fotogràfica en mà, va retratar a un important grup d’històrics. Aquestes imatges formen part ara de la història, no només del jazz a la província de Castelló, sinó de la província en si. Com era d’esperar, el jazz va ser la causa de que els nostres camins, el de Manolo i el meu, es creuessin un bon dia. Era inevitable.

IMATGES ÚNIQUES // Les imatges d’aquest enamorat del jazz —perquè el que sent Manolo és veritable devoció— produeixen un efecte en l’espectador realment impactant, perquè la capacitat que posseeix Nebot de captar un gest, un moviment, un somriure o mirada còmplice entre músics, aquestes perspectives de vegades impossibles, és una cosa que pot deixar-nos sense paraules. O millor dit, fan que ens preguntem com dimonis ha vist això que nosaltres no hem estat capaços de veure. Imagino que aquest és el seu do.

Centenars i centenars de fotografies, milers i milers diria jo, ha anat capturant al llarg de gairebé tres dècades, immortalitzant moments èpics en festivals internacionals com el de Peníscola o els extraordinaris certàmens de Sant Sebastià i Vitòria, a més de cicles com els ja extints Avui Jazz de Vila-real o Universijazz, o el Jazz a Castelló que ara, com saben, s’ha rebatejat per esdevenir un festival amb més entitat. Precisament, en aquesta nova primera edició —en realitat és la 25a, però la primera en aquest nou format—, l’organització no ha tingut dubtes a voler comptar amb el treball del que està considerat com un dels grans fotògrafs de jazz de tota Espanya, al costat d’altres noms com els de Carmen Llusá, la desapareguda i gran amiga meua Esther Cidoncha — descansi en pau—, Juanfra Sánchez o Javier Marina.

Sota el títol Retrats de jazz es poden gaudir al Teatre del Raval només unes poques imatges de les que ha realitzat al llarg de la seua trajectòria. Es podria dir que és un petit aperitiu d’aquesta vastíssima obra que ha creat, però en aquesta escassa vintena d’instantànies es pot observar a la perfecció la seua intenció de congelar aquests fragments de realitat per convertir-los en escenes icòniques, cosa que no és en absolut fàcil perquè, he de dir-ho, Manolo és dels que dibuixen la foto ideal primer en la seua ment. Així doncs, el moment de prémer el disparador és tan sols l’inici d’un procés intern i extern que serveix per materialitzar l’anhelada imatge que finalment ens deixa bocabadats.

Vagin a veure l’exposició d’aquest artista que ha estat i és testimoni del nostre temps, que gaudeix com pocs de la intimitat que es genera en un concert de jazz, aquesta música que com sempre dic és, en realitat, un estil de vida. Ah, per cert, he escrit el present text escoltant Oscar Peterson. Va per tu, Manolo.