S’ha dit de Tirant lo Blanc que és la millor novel·la europea del segle XV. El novel·lista peruà i Premi Nobel Mario Vargas Llosa va arribar a dir que «es tracta d’una de les novel·les més ambicioses, i, des del punt de vista de la seua construcció, tal vegada de la més actual entre les clàssiques», i sabem que Miguel de Cervantes va afirmar en el seu El Quixot que «és aquest el millor llibre del món».
Com ja remarqués Martí de Riquer, el Tirant lo Blanc, «és la millor novel·la en català de tots els temps i és una fita fonamental en la narrativa d’Occident». Joanot Martorell va iniciar en 1460 aquesta novel·la que no va aconseguir acabar al morir en 1468, encara que sí que la tenia molt avançada. Va passar després a les mans de Martí Joan de Galba, que va intervenir en els últims capítols i la va fer imprimir a València en 1490. Molts pocs van pensar en aquells dies i encara ara, que l’obra del de Gandia fos avui considerada un clàssic de la literatura universal, fet que queda demostrat per la influència que manté avui dia a través de les diferents reedicions de l’obra, com la versió que va realitzar per a Llibres de la Drassana Josep Vicent Miralles amb il·lustracions de la vila-realenca Paula Bonet —millor llibre il·lustrat el 2016 en la Comunitat Valenciana—, o la nova adaptació que ha fet Paula Llorens per al teatre, una obra que es representarà en el Teatre Principal de Castelló el pròxim 18 de maig —a les 20.30 hores—.
Tirant, que així és com es diu aquesta versió, ofereix un punt de vista femení amb l’objectiu de «dessacralitzar» a l’heroi de cavalleries del segle XV. Les dones són, per tant, les protagonistes d’una obra en la qual afloren els conflictes i sentiments que experimenten.
UNA NOVA MIRADA
L’obra, una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i la Companyia Nacional de Teatre Clàssic (CNTC), arriba a Castelló després d’estrenar-se a València i viatjar a Madrid i Sagunt. El muntatge, segons s’ha pogut ja comprovar, fuig de la recreació museística, ja que dialoga amb el present i aposta per la paraula i el teatre físic. Dit d’una altra manera, l’espectador veurà una peça molt més directa, a vegades visceral, potent a nivell visual gràcies a aquesta lectura contemporània que, d’altra banda, respecta l’essència de la novel·la universal. En aquest sentit cal destacar que la versió escrita per Paula Llorens ha respectat al màxim la llengua del segle XV, amb els seus arcaismes i la sonoritat tan bella d’aquesta època, sense que això espanti al públic actual. Així, la missió ha estat actualitzar una mica el llenguatge sense perdre de vista els seus orígens, perquè el Tirant lo Blanc, com remarca la mateixa Llorens, «ja és bastant modern, no necessita modernitat».
«Els personatges universals i humans no passen de moda», assenyalava en la presentació d’aquesta producció Paula Llorens. No obstant això, aquesta visió patriarcal de la sexualitat, que continua vigent avui dia, necessitava un nou gir. «Sense menysvalorar el costat masculí de l’obra ni a l’heroi, volíem posar el focus en els personatges femenins, col·locant a Carmesina en un lloc igualitari amb Tirant», explica també la directora de l’obra, Eva Zapico, qui ressalta la dificultat del repte en tractar-se d’una novel·la que és «la representació de la masculinitat en la seua hipèrbole».
«M’interessava plantejar el costat oposat de Tirant: és un personatge que davant els sentiments està desprotegit, sense eines. Aquesta virilitat extrema que mostra per matar moros per tot arreu es queda en res quan s’enfronta a Carmesina, perquè no sap com fer-ho», va apuntar.
L’HONOR DE LA DONA
De fet, l’obra posa en relleu alguna cosa que ja està en el text de Joanot Martorell: el fet que els personatges masculins són «guerra i enfrontament», mentre que els femenins són «pensament, sentiment i raó». La directora sortint de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, Helena Pimenta, va afegir en el seu moment una comparació amb la Penélope de l’Odissea. «Hi ha uns valors inclosos en el personatge masculí, que ha d’anar a la guerra mentre ella queda derrotada. Per l’honor d’ell, la dona no té dret a viure, i això està en el debat actual. Qui té l’honor d’anar al carrer a fer les gestes?», va qüestionar Pimenta.
Zapico va més enllà i compara aquesta situació de l’«honor» de la dona amb els temps actuals. «L’honor de les dones segueix encara qüestionat en situacions fins i tot d’abús, on hem vist com s’arriba a preguntar a la víctima què va fer ella primer, i aquest conflicte és el que viu Carmesina», va asseverar la directora.
Escrita primer en valencià i després traduïda al castellà —en la representació del pròxim dia 18 a Castelló es podrà gaudir en valencià—, en la posada en escena, l’or i els miralls són protagonistes d’una narrativa allunyada del convencional, que fins i tot compta amb un beatbox (persona que fa ritmes amb la boca), aspectes que en certa manera actualitzen una obra interpretada per actors i actrius joves, com Maribel Bayona, Raúl Ferrando, Kike Gasu, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera i Lucía Poveda.
L’autora del text, Paula Llorens, assegura haver gaudit llegint i versionant l’obra de Joanot Martorell, un veritable viatge en el temps i en la nostra història que els castellonencs podran viure de primera mà i adonar-se que, «continuen havent-hi Carmesinas» en l’actualitat. Llorens assegura que «Joanot Martorell ja va intuir la problemàtica femenina entre el desig i el deure. Sorprèn que en el segle XV pogués entrar en la ment i el pensament d’una dona, empatitzar o comprendre-la».
Una posada en escena atractiva, un treball que ha comptat amb molta llibertat i un projecte molt important en posar en valor una de les nostres obres universals, de trobar de nou el seu espai, de respectar les seues paraules i transmetre la seua essència. Tirant és un dels grans atractius de la temporada escènica.
