+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

entrevista

“Tot pot ser art a la vida, si ho mires bé”

 

LA PARAULA. Aina Garcia va presentar el llibre a Benicarló. -

Cristina Garcia
06/12/2015

és jove i busca el seu lloc a la vida. Aina Garcia Carbó (Castelló, 1993) ha desgranat l’experiència vital pròpia en ‘Rere la paraula’, el seu primer poemari on es reivindica i que acaba de presentar-se a València i a Benicarló, la ciutat natal de son pare, el poeta Manel Garcia Grau.

--Des de quan recorde la necessitat d’escriure?

--Recorde el fet d’escriure des de molt menuda. Cronològicament és difós. El fet de traçar, de dibuixar les paraules a un paper en blanc, per què sí, de fer un dibuix expressant el que sigue... Sempre ha format part de mi.

--El pare/la pèrdua, la mare/la força, la llum/la foscor, a través i ‘Rere la paraula’, com diu el títol del teu primer poemari… Expliquens eixes dualitats, i el perquè.

--A la vida, sempre hi ha dos pols que es superposen sobre totes les coses, i després, ens fan i deixen veure tota la gama de cromatismes que hi són al mig, i la van formant. És evident llavors que, per a mi, el pare i la pèrdua fossin la mort i la perdició, com si res més hi hagués a la vida, i tot hagués acabat així. Per l’altra banda, sempre he tingut el referent de la mare com la força més potent de totes, capaç de demostrar i demostrar-se constantment que encara ens queda molt a fer, i que es fa amb ganes. El mateix em passa amb les dues altres dualitats que menciones. Cal veure les coses des de totes les perspectives possibles per poder jugar amb totes les cartes.

--Al llibre, cita a son pare i a Miquel Martí i Pol, però suposem que hi ha més referències en la seua literatura. Quines són?

--Si parlem de literatura, és clar que tinc moltes referències. Molts i moltes escriptores han passat per les meues mans i per els meus ulls, i m’han descobert moltes i tantes coses... I em segueix passant. Citar llavors, algú més que a un altre, em pareix una tasca massa difícil. No obstant, ara que se’m pregunta sí que hi ha algú que, literàriament, de la mateixa manera que els autors que menciones, m’ha marcat. Ramon Guillem, l’escriptor qui ha fet el pròleg del llibre, sempre ha sigut un pilar ferm on recolzar-me, alhora que un fort bufit per seguir endavant i no frenar-me en la literatura. A ell li dec el fet de progressar en el fet d’escriure, des del començament, quan ja es sabia que alguna cosa escrivia, fins ara, anys després que, amb tot, he publicat. Em va animar a escriure més encara, a escriure tot, i més, i em va ajudar a millorar-me, es va mantenir al meu costat per a que en aquest tema, mai em sentís sola. Ha sigut llavors, un pilar essencial en el que és la meua trajectòria.

--Dona, poeta, mestra, jove, lectora àvida, escriptora activa i viatgera. Com veu la literatura que li és contemporànea, la de la seua generació?

--Més que veure, sento la literatura de la meua generació ben contextualitzada en els temps que corren. Cada autor i cada autora, plasma d’una manera o d’una altra les seues situacions per les que va vivint, o les possibles que li agradarien, etc. i va mostrant, alhora, camins i diferents caràcters, dels que vaig aprenent. És a dir, cadascú plasma el seu punt de vista de com és la vida, i com la va passant, i aquest fet em sembla del tot didàctic, alhora que divers i molt interessant. Animo per tant tothom a que escriga, ben segur que hi ha moltes coses que d’aquest fet es poden aprendre i poden valer –tant per al propi/a escriptor, com per als lectors que ho rebem-.

--I el panorama literari en valencià en general?

--Com no sóc crítica literària encara, i no m’he llegit tot el que aquesta suposa, faig menció del que conec. Haig de dir que penso que la producció literària en valencià em pareix prou activa, es mou, i és un fet que agraesc, ja que fa que em senti recolzada i una més. M’agradaria que així fos sempre, i que anés en augment.

--Creu que la creativitat es porta als gens? El cognom, pesa?

--En un primer moment, quan era menuda i no sabia què em passava –amb aquesta necessitat d’escriure-ho tot- ni com ho feia, pot ser sí que pensava en el fet de que es portés als gens, ja que era l’única cosa que em pareixia explicable. Amb tot però, haig de dir que, la creativitat és, i que tothom en té –seria un error pensar el contrari-. El que cal reforçar és la pròpia creativitat de cadascú i cadascuna, és a dir, cada visió que cadascú té del món i la seua manera d’interpretar-ho, siga com siga, és i ha de ser respectada. Tot pot ser art, si ho mires bé, a la vida. El cognom és un fet. Estic orgullosa de tenir unes arrels fortes, d’haver-me pogut absorbir totes aquelles coses per les que he viscut, i que han passat a casa –coses, que des de fora s’han vist altament recompensades (Premis Literaris amb el nom del pare, una Escola, una Biblioteca Municipal, etc.). Amb tot, tinc una herència, per dir-ho d’alguna manera, i es nota, però em refermo en el fet de continuar per mi mateixa, sense oblidar qui sóc. És a dir, tinc una herència darrere meu, però qui escriu i qui viu és i sóc jo mateixa.

--El llibre s’endinsa en la pèrdua, en l’anhel de l’impossible, arreplegant el testimoni i el compromís del pare, en un diàleg constant...

--El llibre recull les meues etapes vitals, des dels 13 anys, i llavors la meua manera de comunicació amb el pare era aquesta. Pot ser que, el fet de prolongar aquest diàleg m’ajudés i em fora necessari, i és que em va ajudar molt poder seguir veient-lo –en poemes seus, i inclòs en els meus versos-. L’únic que he fet al llibre és mostrar aquest camí que ell va saber mostrar-me.

--Escriu per necessitat?

--Escric per necessitat i damunt, per què m’agrada fer-ho. És un repte també veure’s al paper, expressar les coses, jugar en les paraules de totes les formes possibles... És un plaer, que és per què hi ha hagut sempre una necessitat darrere, i amb això, he aprés a millorar-me i a treballar-ho. He aprés a gaudir encara més sobre el fet d’escriure.

--Va dir a la recent presentació a Benicarló, a la biblioteca Manel Garcia i Grau, que el llibre sorgeix en un moment de foscor, de tristor profunda… però té vàries etapes: Alba, Migdia i Crepuscle. Quin és el camí que vol traçar amb l’obra?

--Sincerament, quan va sortir l’ocasió de publicar, l’obra en sí no estava formada. Tenia un col•lectiu de poemes i a poc a poc, vaig anar constituint l’obra. Amb tot, quan vaig començar a juntar els poemes, em vaig adonar d’alguna cosa que encara no sabia del tot (per què sempre m’havia vist estàtica en una mateixa situació personal): i és que la vida és una progressió, que sempre creixes, que sempre avances. Amb la creació de l’obra em vaig donar compte de la meua evolució, i de que realment ja havia sortit, i em van venir genials les paraules del pare, qui sempre m’ho havia estat dien --i m’ho diu--, pareix que els sentiments que va reflexar en el seu moment en vers, foren a propòsit. Així, l’obra és un cant agònic per totes les coses que pareix que no tenen llum, però també una progressió que va del negre al blanc, on es veu que, amb el temps i la lluita personal, les coses maduren i passen, i passen també, a formar part de tu. H