Va ser Ludwig van Beethoven qui va dir que mai trenquéssim el silenci si no era per millorar-lo. El silenci, el que no es diu o no vol ser dit, el que ocultem o el que ens impedeixen dir. Hi ha moltes raons per les quals callar, fer callar o obligar a callar, però són aquestes últimes, en què hi ha una clara intenció d’imposar el mutisme, les que han marcat, per desgràcia nostra, una gran part de la història. El pitjor de tot és que aquesta imposició segueix vigent encara avui; per això és més necessari que mai trencar aquest silenci per millorar unes condicions de vida, les nostres, les de tots, que ens permetin continuar avançant.

Silencios rotos. Mujeres únicas. Així es titula una exposició que reuneix a quatre artistes el treball de les quals, com indica la comissària de la mostra, Irene Gras, «ajuden a trencar el silenci i a traslladar la seua força i energia vital»Silencios rotos. Mujeres únicas per arribar a un objectiu en comú que tots hauríem de recolzar fermament, com és «viure en un món d’igualtat i respecte, on no existeixi el sexe feble i on es tinguin les mateixes condicions i oportunitats».

A través de l’obra de Marta Negre, Lucía Moya, Alicia Torres i Carmen Jiménez, aquesta exposició, que s’inaugurarà el proper divendres, 23 de novembre, al Centre Cultural Melchor Zapata de Benicàssim, ens permet abordar un tema que, insisteixo, hem de reivindicar. Organitzada i estructurada en dues parts, a través de les diferents sales, les artistes generen un diàleg entre si creant una narració en comunió amb l’espai, un diàleg en el qual expliquen la seua pròpia història i les seues inquietuds com a artistes, i tot això amb un llenguatge visual que es caracteritza principalment per l’elegància i delicadesa de les peces que van a ser exhibides, unes obres que no per la seua fina i exquisida factura són menys potents en termes conceptuals, ja que totes elles gaudeixen d’una gran fortalesa i poder narratiu.

Aquesta és una proposta «en què els silencis de generacions passades es trenquen, on les dones no s’amaguen i lluiten per aconseguir el reconeixement i el lloc que mereixen dins de la societat», ens diu Irene Gras, qui remarca la intencionalitat de les pròpies artistes de pretendre deixar la interpretació lliure al públic, «atès que tota l’exposició es genera al voltant de la pròpia llibertat i criteri de les artistes participants, perquè cada individu que visite la mostra ho afronti de manera personal».

EXPERIÈNCIES VISUALS

Així, Carmen Jiménez, «amb un pensament lligat al graficoplàstic, elabora narracions on la poètica que ofereix el llenguatge, com a contenidor de significat, ens transporta a una estètica on la insinuació, l’ambigüitat i la relació espacial pretenen ficar-se en la experiència visual», explica Gras. Per la seua banda, la castellonenca Lucía Moya crea i manté un diàleg entre la instal·lació i l’obra gràfica, sense que el gravat perdi la seua essència, multiplicant les seues possibilitats a nivell conceptual i expositiu. Com sabem, un dels seus objectius és treure l’obra gràfica del seu suport tradicional i traslladar-lo a altres tipus de suports.

L’alcorina Marta Negre explora mitjançant la creació de vídeo, l’escriptura de textos i recursos pictòrics, l’existència i naturalesa humana. En els últims anys, Negre reflexiona sobre el paper de l’ésser humà en el nostre esdevenir contemporani, marcat per una forta sensació d’acceleració i buit, i ho fa mitjançant el que ella defineix com a «càpsules audiovisuals». Finalment, Alícia Torres indaga en les reaccions i processos, i, sobretot, «en com varien les formes i línies per adaptar-se a l’espai o mitjà on es trobin, ja sigui la sala d’exposicions, l’estudi o el medi natural», assegura la comissària d’aquesta mostra en què tindrem oportunitat de veure obres de diferents tècniques i estils, des de xilografies a videocreacions. «Cadascuna de les peces que componen aquesta mostra revela una experiència única, amb l’objectiu principal de mostrar l’energia i el talent de dones joves que lluiten per crear un món millor en què no sigui necessari haver de defensar els seus drets», assenyala Gras. Estem, per tant, davant d’una exposició que ens vol dir que el silenci ja no és una opció si volem millorar.