+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

EXPOSICIÓ

'Realitats' que es fonen per explicar una veritat

L’exposició ‘Una historia verdadera’ s’exhibeix al CMC La Mercé de Borriana fins a finals del mes de juliol

 

Investigació. La fascinació per imatges de parelles del mateix sexe es converteix en objecte d’estudi. -

Sara Llopis
25/06/2017

Una historia verdadera es el títol de l’exposició que acull des del passat 22 de juny el CMC La Mercé de Burriana amb motiu dels actes de Celebrant de diversitat. Orgull 2017. La present mostra naix de la fusió d’una part de fotografia antiga de la «Colección Visible» (col·lecció amb més de 2.000 peces desenvolupada per Pablo Peinado amb l’Associació Cultural Visible) i del projecte de David Trullo Alterhistory amb la utilització d’una sèrie d’imatges de dones i homes que en un moment de les seues vides van decidir retratar-se junts, però res sabem d’ells, no sabem si eren amics, si eren amants o parella o res de tot això...

Amb David Trullo parlem per conèixer una mica més de prop aquesta proposta expositiva l’origen de la qual és, en certa manera, casual. «Pertanyo a aquest grup d’addictes a la ‘fotografia anònima’. Com a tants altres, se’ns il·luminen els ulls al trobar petits arxius en llibreries de vell, brocanters, mercats, i escombriaires, llocs que encara avui semblen ser el seu lloc natural», explica Trullo, i afegeix: «Alguns d’ells tenen col·leccions ‘serioses’, de temes, cronologies i tècniques específiques, i en molts casos s’exhibeixen en exposicions importants. En altres casos, com en el meu, es tracta de col·leccions ‘sentimentals’, en què l’interès històric o la qualitat o l’autoria de la imatge no són rellevants». Així doncs, què busca ell en aquestes fotografies? «El que m’emociona d’aquestes col·leccions és que constitueixen de per si històries de la fotografia, no ja alternativa, sinó històries de la fotografia pròpiament dita, amb criteris allunyats de la tradicional escriptura de la història de l’art, aquest llistat arqueològic de tècniques, autors i estils, que en el cas de les grans arts, com la pintura i l’escultura, va tenir potser sentit en algun moment. En el cas de la fotografia, aquesta forma d'historiografiar ha estat sempre insuficient i incòmoda, com es porta argumentant des de fa ja massa temps», explica.

D’alguna manera, el treball de David Trullo és d’exploració, d’investigació i reivindicació, perquè, com molt bé diu, «és destacable que moltes d’aquestes col·leccions atresoren ja imatges que poden considerar-se o reinterpretar homoeròtiques, prèvies al concepte del gai, i que precisament gais i lesbianes volen recuperar, preservar i utilitzar». En alguns casos, assegura l’artista i comissari, «aquesta fascinació per imatges de parelles del mateix sexe de molts anys enrere es converteix en objecte d’estudi conscienciós. Van ser amants? (Quin tipus de amants?) Amics? (Com quant de amics?) Germans? (Germans de sang?) La completa manca d’informació, més enllà de l’origen de la fotografia, i a alguna dedicatòria al revers, alimenta l’especulació sobre la relació representada en la postura, i alhora l’esperança (i la seua impossibilitat) de descobrir un amor secret a través d’un gest o un detall, i fan que d’aquesta manera es converteixin en imatges irresistibles». I d’això, precisament, versa la present exposició que es pot visitar a Borriana fins al 30 de juliol.

PROCÉS

Com esmentàvem al principi, Una historia verdadera es compon de dues sèries, la primera d’elles part de la Col·lecció Visible, fotografies anònimes de parelles d’homes i parelles de dones dels segles XIX i XX, que es barregen amb la sèrie de Trullo, que ell mateix defineix com «una col·lecció de fotografies d’aquesta mateixa època que manipulo digitalment». Amb quin propòsit? Segurament, per plantejar preguntes, per alçar la veu, accions necessàries avui i sempre.

El fotògraf aprofita imatges de la seua pròpia col·lecció, que ha anat comprant i trobant al llarg dels anys, o altres extretes de repositoris a internet, amb les que realitza una mena de «collage digital». «Utilitzo les senzilles eines del fotomuntatge fotogràfic tradicional, en aquest cas en la seua versió digital. Solc utilitzar en les composicions un referent a una fotografia coneguda, o un gest de complicitat a alguna obra d’art», afirma, per confessar que «en alguns casos, la manipulació resulta flagrant: una foto de casament entre dues persones del mateix sexe és òbviament un fake: no existeixen aquestes fotografies perquè estaven prohibides; si bé hi ha algun exemple real, com la famosa fotografia de casament de Marcela i Elisa, dues dones que es van casar el 1901 a la Corunya fingint d’elles ser un home». En totes aquestes imatges Trullo sempre deixa una empremta «més o menys visible que delata el muntatge, de manera que el procés queda així també documentat: una retallada sense polir, una posició del cos estranyada, un difuminat fora de lloc, una il·luminació contradictòria, un ombrejat massa incident...».

Els dos grups de fotografies que es mostren al CMC La Mercé estan barrejats i sense cartel·les, perquè què és real i què no, què és el correcte i què el prohibit. Cadascú pot extreure les seues pròpies conclusions.