Estava jo a Madrid, i com en tantes altres ocasions em vaig dirigir a la llibreria infame per antonomàsia de la ciutat, en el cèntric barri de Malasaña, per a rebre consell, o més aviat, per a satisfer el meu particular apetit llibresc. Va ser fa alguns anys, i en aquella època, abans de convertir-se en un excel·lent editor a las afueras, treballava una persona amb la qual estic en deute per tots els llibres que ha arribat a recomanar-me i que formen part de la meua biblioteca particular. Un de tants va ser Los ingrávidos (Sexto Piso, 2011), de l’escriptora mexicana Valeria Luiselli. Recordo que em va dir: «Aquest has de llegir-ho, sí o sí». I això vaig fer, i em va embaladir, i des d’aquell moment estic lligat a Luiselli, a la seua literatura, a la seua manera de fer literatura, d’entendre-la, d’aprehendre-la.
Uns anys més tard, llegit també el seu deliciós assaig Papeles falsos (Sexto Piso, 2012), vaig viatjar a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL), Mèxic, on va presentar La historia de mis dientes (Sexto Piso, 2013), potser el seu llibre més juganer. Allí, en la FIL, vaig tenir l’oportunitat de conèixer en persona, amb el nerviosisme que això implica, a aquesta narradora que ha demostrat ser allò que els més avesats que jo en aquests «combats» de la crítica literària defineixen com «una de les veus més interessants del panorama actual». No estic segur de què volen dir amb això exactament, però a títol personal sí crec que Valeria Luiselli és una de les escriptores més importants de l’última dècada, principalment, per les seues dues últimes obres: Los niños perdidos (Un ensayo en cuarenta preguntas) i Desierto sonoro, de nou publicades en l’editorial mexicana, amb seu a Espanya, Sexto Piso.
UNA PREOCUPACIÓ
La situació dels migrants als Estats Units, i més concretament, dels nens migrants, ha estat el detonant dels últims llibres de Luiselli, entre altres articles publicats en prestigioses revistes. Del primer ja vaig escriure, assegurant que la mexicana descrivia a la perfecció la hipocresia del món i la falta de sensibilitat, desemmascarant d’alguna manera aquest «teatre de la pertinença» en aprofundir en aspectes com la identitat nacional i el sentiment (absent) de comunitat. I del segon...
Desierto sonoro, que Luiselli va escriure originalment en anglès i el títol del qual és Lost children archive, ha estat, sens dubte, la consagració de l’autora —si és que un escriptor arriba mai a consagrar-se; tinc els meus dubtes—. Als fets em remeto: finalista del Kirkus Prize, en la carrera final del prestigiós Booker Prize, entrevistes en els mitjans més importants del món, crítiques excel·lents, gires promocionals d’upa —aquesta mateixa setmana ha estat a Barcelona, Madrid i Segòvia—, elogis de tota índole...
UN ‘ROAD TRIP’
Què explica Luiselli en Desierto sonoro? El lector es troba aquí amb diferents viatges, viatges que s’entremesclen, que es confonen, viatges perillosos física i espiritualment. Un matrimoni i els seus dos fills decideixen emprendre la marxa des de Nova York cap als estats fronterers d’Arizona, Texas i Nou Mèxic, si bé cadascun per motius diferents. Ell, el pare, per a realitzar una recerca sobre els últims apatxes, la figura de Gerónimo i la seua rendició als anomenats «ojosblancos». Ella, la mare, per a recaptar informació sobre la situació dels nens migrants que procedeixen del sud, nens perduts que intenten travessar la frontera i que es juguen la vida o, si tenen «sort», són deportats novament als seus respectius inferns personals.
En la novel·la s’alternen les veus i perspectives, de la mare i del fill major, s’aprofundeix en la història sagnant, cruel, sempre conflictiva, d’una nació com l’estatunidenca —com tota nació, en realitat—, les polítiques de migració actuals de la qual deixen molt a desitjar. Aquest singular road trip pel «país de les oportunitats», mescla d’estils i gèneres, des de l’assaig a la poesia o el conte, encongeix el cor del lector per narrar la història d’un abús, d’un espoli, de tristesa. Una realitat d’ahir i, per desgràcia, d’avui.
