A les acaballes del segle XVIII, la Vall d’Uixó comptava amb més de quatre mil habitants i era un dels principals centres manufacturers en terres valencianes.

Quan ens disposem a celebrar el 225 aniversari de la construcció del campanar de l’Assumpció, sentim certa curiositat per rememorar com era la Vall i a què es dedicaven els nostres avantpassats a finals de l’Antic Règim.

La Vall configurava dos nuclis habitats al voltant de les parròquies de l’Àngel i de l’Assumpció, comunicats per un carrer de nova construcció que presumiblement aniria pels actuals carrers Sanchis Tarazona, Tetuan i Benizahat. El poble estret s’estenia entre el riu Belcaire, a l’oest, i el barranc de l’Horteta, a l’est. El naturalista Antoni Josep Cavanilles, que vingué a la Vall el 1793, ho descriu així al seu quadern de camp: “Ocupa la villa una extension muy grande, prolongada en la direccion del valle. Tiene dos parroquias separadas por un barranquito y puente sin discontinuacion de edificios: estos son en gran parte nuevos, y las calles espaciosas; la nueva corre de parroquia á parroquia casi en linea recta”.

La població experimentà un fort creixement durant el segle XVIII a causa fonamentalment del moviment natural (diferència entre naixements i defuncions), però també per immigració. L’atractiu de la Vall es degué al desenvolupament manufacturer, motiu pel qual ací no n’hi havia la misèria que afectava a altres municipis més dependents del sector agrari.

Per tal d’atendre la demanda de la població, els llaurador s’esforçaven en l’ampliació de la superfície llaurada i, en particular, de l’horta, que aleshores abraçava unes 1.900 fanecades i disposava de l’aigua de les coves de Sant Josep. Les principals produccions consistien en blat, diverses fruites i hortalisses (principalment cebes), garrofes, olives o raïm. La major part dels treballadors del camp eren jornalers que treballaven (no de manera contínua) per als propietaris i arrendataris de les explotacions més grans. Però, la major part dels llauradors comptaven amb poques terres, motiu pel qual utilitzaven sobretot mà d’obra familiar, sense distinció d’edat i gènere, única possibilitat d’obtenir un benefici mínim després de pagar la fiscalitat reial i senyorial.

LES DOS PARRÒQUIES

El cens de Floridablanca (1787) comptabilitzà més de 4.000 habitants, distribuïts quasi per igual entre les dos parròquies. Més de la meitat de la població treballava en l’agricultura i un terç en activitats manufactureres. D’aquestes, la més important fou l’elaboració d’espardenyes de cànem, motor de la posterior industrialització de la localitat, en què treballaven més de 400 homes i més de 100 dones, ocupades en preparar la trena de les soles. Llavors, la Vall concentrava el 20% dels productors i el 17% de la producció de l’antic regne de València. L’estructura professional mostrava grans diferències intramunicipals, tal com va assenyalar Cavanilles: “Como si las parroquias fuesen dos lugares distintos reyna emulacion entre los feligreses: en la alta viven los alpargateros y muchos labradores; la baxa se compone de labradores”. A més a més, hi havia altres treballadors ocupats en la fabricació d’olles i teules, la producció de farina, oli o vi, o la construcció: pedrapiquers, cànters, mestres d’obra, obrers de vial, necessaris per a la construcció de vivendes o d’edificis públics i religiosos, com ara “la hermosa torre de la Parroquia de abajo” (Cavanilles, 1793). H