Rebo una postal des d’Austràlia. Mar em desitja, des d’allí, un any ple de vertigen. Sensació, aquesta, que, segons ella, s’experimenta quan aconsegueixes un somni, un objectiu, per minúscul que siga; encara que ací la grandària sí que importa.

Llançar-se al buit, sense xarxa de seguretat; veure’s ja levitant sobre l’abisme; sentir un pànic terrible i aquella sudoració típica d’estar pròxim a una cosa irrepetible. Tot això és vertigen. I, després d’uns segons, et preguntes: «I ara què?». El que ve després és difícil de saber però, en realitat, un tracta de (re)descobrir els motius que li van portar a fer tal cosa o anar a tal lloc; quin conjunt de decisions i circumstàncies han provocat aquella situació i aquell vertigen. Un tracta de minimitzar els esdeveniments per a fer-los més humans, més mortals, més insignificants, més accessibles.

Potser, després, es pot arribar a la conclusió que aquell conjunt de ventures i desventures no ha sigut més que el propi esdevenir del quotidià, el pas del temps, de la vida. Ja sabem que el sublim no sempre es presenta en grandària i forma còsmics.

Però, quin tipus de temps és aquest? Quin temps ha passat i quin temps necessitem per a experimentar l’abans, el durant i el després de cada vertigen? Com és contribuir a l’exaltació d’una felicitat vàcua, a la persecució d’uns somnis predefinits per programes de consum automàtic?

En una entrevista, el filòsof argentí Esteban Ierardo va afirmar que «el capitalisme ha avançat en una conquesta del nostre temps, en tant dediquem l’atenció i energia al consum d’entreteniment que no ens transforma, no ens enriqueix». I, a més, llança una proposta al món de l’art: «L’art pot donar un altre senyal en aquests temps de la hiperacceleració, ser una via de l’experiència que suposa reivindicar la lentitud, els moments d’avorriment per a un oci reflexiu, per a una recuperació de la meditació sobre un mateix».

En aquesta quarta revolució industrial, tal com la nomena l’economista Klaus Schwab, jo li desitge a Mar aquest temps necessari per a construir la seua identitat, per a gaudir d’aqueix vertigen, sense presses.

Perquè el temps no és or, el temps és vida; com va dir José Luis Sampredo. Perquè la finitud amb la qual naixem és la nostra millor excusa per a tancar els ulls i continuar caminant. Perquè aquest temps és ser i estar. Perquè aquest temps, parafrasejant a Ierardo, és recuperar l’enteniment d’una realitat de la qual som part, però no amos.