En sentir pronunciar el nom de «Malabaria» un s’imagina a un funambulista tendit sobre un fi fil, fent equilibris i jugant-se la vida al mateix temps mentre diverteix a la concurrència. No obstant això, no hi ha necessitat de buscar l’espectacularitat per a comprendre que les coses senzilles guarden un misteri sorprenent. Malabaria és un somni, un anhel, una idea que rondava per la ment de Rossana Zaera des de feia temps i que finalment s’ha fet realitat en forma d’un projecte editorial íntim i personal.
No poques vetllades passàrem la meua germana Irene, la pròpia Rossana i jo mateix somiant desperts sobre aquesta possibilitat que ara és una certesa. I és que per a Zaera era una necessitat que Malabaria tirés endavant per a poder publicar De Varíkino a Peredélkino, un dels seus treballs més profunds fins avui, un doble viatge —un interior i un altre físic— per a buscar al seu pare que ella mateixa havia trobat prèviament en la figura de Yuri Zhivago, el mític personatge de Boris Pasternak. Sí, per a Rossana, Zhivago era el seu pare, o més aviat, Zhivago era la imatge o la idea que Rossana, amb el temps, havia fet del seu pare.
Enamorada de la prosa i la poètica de l’autor rus, d’aquesta obra mestra de la literatura russa que no va poder publicar-se al seu país d’origen fins a 1988, havent-se publicat a Itàlia en 1957 gràcies a la labor de Feltrinelli, l’aventura que Rossana Zaera va voler emprendre va començar amb la idea de traduir els poemes que Yuri Zhivago escriu —que escriu Pasternak— i que apareixen en la novel·la, i també d’il·lustrar-los, per a així crear un llibre únic. No era una tasca fàcil, ni molt menys, si bé el rumb que va prendre finalment l’artista —i també poeta, perquè ho és— castellonenca va ser un altre molt diferent i també més arriscat, en narrar-nos ella, en primera persona, aquest doble viatge que abans esmentàvem. D’editora va passar a convertir-se gairebé sense voler en autora d’un llibre en el qual, com diem, s’arrisca molt en exposar-se davant el lector, en despullar part de la seva ànima.
Sensibilitat i tenacitat
Si alguna cosa crec que caracteritza a Rossana Zaera és la seua sensibilitat i tendresa però també la seua tenacitat. La perseverança que ha demostrat en la gestació d’aquest projecte, d’aquest llibre, dóna bona fe d’això.
Des del primer moment va tenir clar que el poeta i traductor argentí Pablo Anadón havia de participar en aquest treball, perquè ell havia traduït obres de Pasternak i també alguns d’aquests poemes del bo de Yuri Zhivago com a «Nit d’hivern». Una vegada més, aquests llaços o fils invisibles que ens uneixen sense ser conscients van revelar l’afinitat entre Zaera i Anadón, i no és d’estranyar que finalment l’argentí hagi estat l’encarregat de signar el pròleg d’aquesta obra que és una mescla entre el diari personal, la narrativa, la poesia, la il·lustració i la fotografia.
De Varíkino a Peredélkino és una profunda exploració emocional individual que aprofundeix a més en les arrels de la família i en la infància, i havia de ser així perquè, com va escriure Jacques Chauviré, «entre la més tendra infància i la mort dels qui hem estimat discorre la vida». Una vida, la de Rossana Zaera, marcada per l’absència del seu pare, una absència dolorosa i la ferida de la qual, profunda i insondable, mai ha pogut sanar. I aquesta absència es va convertir en una espècie d’errància, en un deambular entre els efectes personals i records, fins al punt de crear, com fem tots, un personatge de ficció, un heroi. Em vénen ara a la memòria les paraules d’Atiq Rahimi quan escriu en el seu llibre La balada del cálamo (Siruela) que «de nens tots som Sheherezades. Inventem contes no per a passar l’estona, sinó per a sobreviure». Rossana Zaera va haver de sobreviure a la mort d’un pare i és per això que amb el temps va construir aquesta altra història en la qual va somiar que el seu pare, en realitat, no havia mort, «sinó que vivia amb una altra família en un lloc de la llunyana Rússia», com ella mateixa escriu en les primeres pàgines d’aquest periple que és pur ensomni, on Zaera parla d’universos paral·lels i cartografies quàntiques.
Rússia, un nexe
Aquesta passió per la llengua i la literatura russa, i per Boris Pasternak en particular, té el seu origen també en el pare, qui va estimar aquest idioma i qui va ensenyar a una petita Rossana les lletres i símbols que conformen l’alfabet ciríl·lic. Rússia era i és, per tant, un nexe, la invitació a sentir una major afinitat i compenetració amb el seu pare que es va veure enfortida encara més si cap a través de la seua vella càmera fotogràfica, una Fujica 35-EE que la pròpia Rossana es va penjar al coll res més emprendre el viatge a Moscou a la recerca d’una resposta, o més aviat, per a saldar una espècie de deute personal.
De Moscou, Zaera va emprendre la marxa per a visitar la dacha de Pasternak en Peredélkino, en el que podria considerar-se gairebé com una espècie de peregrinació o homenatge al creador d’aquest personatge que a Zaera li recordava tant al seu pare. «Com Yuri, ell era un home bo», escriu, per a afegir més tard: «Un pare ple de bondat i dolçor, d’esperança i humanitat». Però Yuri Zhivago és Boris Pasternak. «És ell qui escriu els poemes a Lara en la seua dacha de Peredélkino. Ell, qui prenent com a germana a la vida, va a la recerca de l’esperança a través de la bellesa, en aquest temps convuls que li ha tocat viure». Zaera recorre les estances d’aquesta casa d’habitacions senzilles, observa i captura instants, emmarca moments i genera nous records per a completar aquest periple personal, aquest viatge emocional on ha deixat la seua ànima.
Nostàlgia i enyorança, una cerca incessant i una trobada i retrobament —amb si mateixa i amb el seu propi passat— és, en poques paraules, tot el que ens ofereix Zaera en aquest deliciós llibre que es divideix entre aquest paisatge fictici de Varíkino que Rossana il·lustra i aquest altre «real» de Peredélkino que fotografia i documenta a manera de quadern de viatge. Subtil, elegant i delicat, summament sensible, estem davant una obra que és un testimoniatge on, per fi, les mirades de Rossana Zaera i del seu pare es tornen a trobar.
