Vicent Colonques va saber que volia dedicar-se al jazz quan en la seua adolescència acudia al mític Café del Mar. Allà gaudia amb les actuacions del pianista Alfredo Sanz i tants altres músics il·lustres, com Tete Montoliu, a qui va veure, emocionat, assegut als peus del seu piano quan era pràcticament un nen.

Amb el pas del temps, sent fill de músic i amic d’altres músics, el vila-realenc estava predestinat a «sucumbir» al poder del jazz, convertint-se en un dels referents del jazz valencià en l’actualitat amb diversos projectes de rellevància —com el seu últim treball al capdavant de BRON Trio—. Colonques és, també, el director artístic del Real Jazz, un festival amb marcat accent valencià que es desenvoluparà a Vila-real del 22 al 24 de setembre i del que ja ens farem ressò.

—Com a director artístic del Real Jazz, què pots dir-nos sobre l’aparició d’aquest festival?

—El Real Jazz s’origina per iniciativa de la Regidoria de Cultura de Vila-real per cobrir el buit deixat per l’Avui Jazz, certamen que havia aconseguit arribar ja la seua majoria d’edat.

—Certament, Vila-real es va quedar una mica òrfena quan va finalitzar l’Avui Jazz.

—Va ser un període que podríem definir com de guaret. El consistori volia que la cita se celebrés fora de l’Auditori Municipal. Volien apropar-lo més a la gent, que fos molt més accessible, i canviar el format, és a dir, passar d’un cicle, en el qual les actuacions tenien lloc el primer divendres de cada mes, per a concentrar-ho tot en un festival.

—Aquí entres tu.

—Em van trucar per poder fer aquest canvi de proposta, si. Dins d’aquest canvi també es pretenia que hi hagués una mica de denominació d’origen valenciana dins del festival, que la programació fos més propera al públic i més propera a l’entorn valencià del jazz, que a més crec que està vivint un dels millors moments de la història del jazz a casa nostra. Aquesta és la proposta.

—Proposta que sembla podeu fer realitat, no?

—A dia d’avui estem concentrant el festival al Casino de Vila-real amb la idea de convertir aquest espai en un club de jazz durant un cap de setmana. D’aquesta manera, crec que sí aconseguim l’objectiu d’apropar-ho més a la gent; a més es trenca una mica aquesta barrera que el jazz pot arribar a ser «elitista», etiqueta que cal trencar, perquè en realitat no cal entendre res, o t’agrada o no t’agrada.

—Quin objectiu us heu plantejat a curt i mig termini?

—M’agradaria que hi hagués un increment del pressupost, la veritat. Ens agradaria tenir la seu al Casino però poder «treure» el jazz al carrer o portar-lo a altres espais de la ciutat. De fet, aquest any la presentació del festival es farà al Vilabeer aquest 15 de setembre. Això és un primer pas per dur a terme aquesta diversificació. El poder realitzar actuacions a peu de carrer seria el que necessitaria aquest augment de pressupost en haver de fer un major desplegament d’equip, etc., i per descomptat més concerts.

—Altres aspiracions?

El Real Jazz, sense més pretensió. M’agradaria comparar-me, això sí, al FIT Carrer, és a dir, arribar a complir més de 20 edicions, comptar amb un pressupost similar i amb una projecció semblant. Això seria ideal. Aquí podríem obrir el camí a artistes internacionals. Però això és, de moment, una idea.

—Quina diries que ha estat la major diferència entre la primera edició i aquesta que es va a celebrar del 22 al 24 de setembre?

—Aquesta segona edició s’ha professionalitzat una mica més, sobretot de cara a les contractacions amb els artistes. Al costat de Carlos Mata, hem realitzat les tasques de management. És una manera de donar-li més entitat al festival. Calia apostar per aquesta línia d’actuació.

—Impossible evitar un debat que crec és de vital importància. Com sobreviu avui en dia un festival de música?

—Partint de que l’entorn cultural a la província i en tot l’estat espanyol està destrossat... Hi ha un problema molt greu de pressupost. És per això que no es poden fer els festivals que es feien abans o de la manera que es feien abans. Tot això fa que en èpoques dures surti a la llum la creativitat; crec que és el que funciona. Ara hem tirat mà del músic proper, de casa, cosa que abans no passava. I em reitero en el fet que el jazz valencià és un dels col·lectius més potents d’Espanya.

—Sí que és cert que molts dels jazzistes de renom avui dia són «made in València».

—Sí, sí. Molts d’ells treballen a Madrid o Barcelona però tenen el seu origen en el nostre entorn valencià, i per això crec que hem de potenciar això.

—Diries que Vila-real és un dels focus principals de músics de jazz a la província i a la Comunitat Valenciana?

—Cert és que tenim a Tico Porcar, Héctor Tirado, Darío Díaz, Ernie Orts... És un bon focus, però Castelló també, on et trobes amb Jesús Gallardo o Chema Peñalver. Jordi Albert és un altre músic de la zona, Fabián Barraza... Sense oblidar-nos a la generació anterior, formada per Fernando Marco, Diego Clanchet... impulsors reals del jazz a la província, no ho oblidem.

—Tornant al tema de l’organització... Crec que és molt important trobar un finançament de caràcter privat, cosa que potser és el gran escull avui dia.

—Tant de bo es pogués, si. En el nostre cas, des de la Regidoria de Cultura no hi hauria cap problema a l’hora de buscar patrocini extern, però la qüestió és que finalment es pugui, que existeixi aquest patrocinador que aposti pel festival. És complicat.

—Ha de ser-ho, però «dependre» gairebé en exclusiva de les administracions no crec que sigui la solució.

—En termes generals, i parlant en el pla econòmic, trobe que les administracions ajuden a festivals que no necessiten aquestes ajudes perquè ja tenen una entitat consolidada i una promoció més que suficient, i que estan organitzades per empreses amb una infraestructura brutal. Crec que s’hauria de fomentar més el suport a les petites cites que estan lluitant per sobreviure i que a nivell cultural estan aportant molt més a una ciutat. Així mateix, tampoc pot ser que els festivals es concentrin a l’estiu. És un tema de focalització. Caldria aturar-se un moment per preguntar-se realment què està passant. Hi ha molta feina per fer.

—I quina és la situació dels músics avui?

—Sóc un dels impulsors del sindicat de músics de la Comunitat Valenciana i puc dir-te que no es pot ser professional de la música, és pràcticament impossible. Però això és un tema en el que podríem aprofundir molt més i dedicar una altra entrevista.