Enamorar-se d’una imatge, o més aviat, enamorar-se d’una manera de mirar, o millor encara, enamorar-se de les sensacions que una imatge presa per algú pot produir en un mateix, unes sensacions de comunió i enteniment, de pertinença fins i tot. Quan vaig veure per primera vegada el treball de Paco Martí, vaig entendre aquella frase de Valeria Luiselli que deia: «Existeixen llocs que ens produeixen nostàlgia per endavant». Què vull dir amb això? Les imatges de Martí evoquen un territori personal, a vegades paradisíac, amb el qual arribo a identificar-me. Em submergeixo de ple, com volent omplir l’absent, completar l’incomplet. Les seues fotografies, o la seua manera de veure el paisatge que li circumda, la seua gent, són un fidel reflex de si mateix, per aquest motiu sent l’acte de fotografiar com una necessitat, o dit d’una altra manera, que la fotografia sigui resultat d’una necessitat que va més enllà del purament estètic; diria més aviat que és una cosa psicològica o espiritual.

Tímid en un primer contacte, reservat, humil, sempre honest, amb si mateix i amb els altres, Paco Martí és una persona senzilla que veu la vida com una excepció o un miracle, a raó del que un veu en les seues imatges. Ningú diria, si li conegués personalment, que és un dels fotògrafs més rellevants, considerat per molts com un «autor de culte». Ell no s’ho creu, no s’ho ha cregut mai, però és així, el seu treball ho demostra, perquè és el seu treball el que parla per si mateix, sense artificis, verge.

UN HOME RESERVAT

Quan li vaig comentar la possibilitat d’entrevistar-li, em va contestar que preferia quedar un dia, prendre un cafè i xerrar. Res de gravadores, ni fotografies, ni aparicions en públic —tret que aparegui en alguna inauguració expositiva o xerrada per a oferir el seu suport i conversar amb els seus amics—. Dóna la sensació de seguir el deixant de mítics literats com Thomas Pynchon, que van decidir romandre en l’ombra, la qual cosa no fa sinó acréixer la seua llegenda. Potser exagero, però mantinc la ferma convicció que Paco Martí és gran, molt gran.

Per a poder veure la seua extensa producció, tret que un fora del seu cercle íntim, resultava complicat —gràcies a Facebook aquesta situació va canviar—. Poques exposicions ha protagonitzat. Buscant en l’hemeroteca, i en aquest oracle que és Internet, com bé el defineix José Manuel Sos, sabem de la mostra Fundido a negro que va dur a terme en 2010 en la galeria valenciana Kessler-Battaglia, o la col·lectiva 10 al N[V]ostre gust a Xàtiva, en 2017 —hi ha més, segur—. I poques de les seues imatges han aparegut en publicacions. Tenim constància de Dormir, que va formar part de Quaderns Valencians, una col·lecció de publicacions que posen en valor projectes fotogràfics actuals i clàssics amb un caràcter local, promoguda i comissariada pels fotògrafs Pablo Casino i Ricardo Cases. En aquest petit treball, Martí va retratar algunes alqueries castellonenques i les persones que en elles habiten a la recerca d’un refugi.

LA VIDA SENCERA

Ara, i gràcies a Debacle Ediciones, al capdavant de la qual es troba el també fotògraf Paco Llop, podem tenir a les nostres mans el primer fotollibre de Paco Martí; almenys, el primer del qual tenim una constància real. Es titula La vida sencera i en ell, a més d’una magnífica selecció del seu treball, s’inclou també l’intercanvi de correus electrònics entre Llop i el mateix Martí, un diàleg en el qual per primera vegada el fotògraf de Castelló parla del seu procés creatiu, de la seua manera de veure, viure i entendre la imatge, de la seua mirada, del seu paisatge personal i íntim, de la seua vida quotidiana, de la seua gent. No cal dir que aquestes confessions són reveladores i ens permeten conèixer millor a un artista extraordinari —perquè ho ets, Paco—.

Amb La vida sencera, i encara que no m’agradi del tot aquesta expressió, es fa justícia a un autor original, perquè es dóna la visibilitat que mereix la seua obra, i es reconeix un treball que no només ha servit perquè altres generacions s’inspiressin en ell, sinó que a més li eleven al lloc que mereix dins de la fotografia al nostre país.