El 1930 el jove periodista borrianenc Artur Perucho Badia, en substitució de l’hispanista valencià Vicente Llorens Castillo, amic seu, va ser lector de castellà i de català a la Universitat de Marburg, població alemanya en què datà Catalunya sota la dictadura pel maig de 1930, llibre que eixe mateix any es va publicar en l’editorial barcelonesa Proa.
Es tracta d’un assaig politicoperiodístic que conté una documentació molt completa sobre el conjunt d’activitats repressives que la dictadura de Primo de Rivera va aplicar a Catalunya entre 1923 i 1930, en contra de les institucions, la població i la llengua. La característica principal del treball de Perucho és l’objectivitat que es desprén de la gran quantitat de documents contemporanis de les més variades procedències que incorpora i comenta.
És un treball periodístic molt modern, un reportatge complet i detallat sobre el procés autocràtic que van protagonitzar Primo de Rivera i els seus correligionaris, amb una rica bateria de dades, notícies, actes, notes, etc., de què es val com a base de les seues explicacions i conclusions.
El llibre acaba d’aparéixer de nou en Publicacions de l’Abadia de Montserrat editat i anotat per Josep Palomero. A més de la introducció del curador, conté un pròleg del mateix autor ple de referències personals, més onze capítols d’extensió variable.
EL CONTINGUT
En el primer, titulat El cop d’Estat, Perucho censura el paper de l’últim president de la Mancomunitat, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Menciona uns comentaris publicats per Eduardo Ortega y Gasset en España encadenada. La verdad sobre la dictadura, dels quals es desprén que la dreta catalana estava assabentada del colp.
En Els catalanistes davant la dictadura analitza les reaccions que els diferents polítics catalans van adoptar respecte al cop d’Estat, com ara la posició favorable dels caps del sometent, així com les opinions que Primo de Rivera va exposar als regionalistes de dretes sobre l’excés de catalanització que es vivia a Catalunya, per la qual cosa calia espanyolitzar-la, sobretot eliminant el català de l’església i de l’escola.
En Substitució i dissolució de la Mancomunitat explica el procés de dissolució dels ajuntaments i les diputacions de Catalunya per haver-se mancomunat, així com la supressió de la mateixa Mancomunitat.
En El «cas» de la Universitat Nova de Barcelona planteja la repressió a què fou sotmesa la universitat tècnica, fundada amb la reunió de les diverses Escoles professionals creades i mantingudes per la Mancomunitat, anomenada Universitat Nova de Barcelona, una víctima més de la política del directori.
En Persecució de la llengua catalana denuncia els atacs més flagrants contra la llengua, com la prohibició d’escriure en català fins i tot en la propaganda de les caixetes de mistos o en els prospecte de productes farmacèutics.
En L’agressió contra el Col·legi d’Advocats explica el cessament dels membres de la junta del Col·legi pel fet d’haver publicat en català la llista d’associats.
Dedica La política internacional a analitzar la política exterior de la dictadura: la grotesca visita oficial del rei d’Espanya al Papa Climent XI, on Alfons XIII va fer un ridícul espantós en oferir al Sant Pare organitzar una croada. També explica la posició del govern en relació amb la zona internacional de Tànger, afer que va culminar amb la inadequada decisió d’abandonar la Societat de Nacions, organisme on després va haver de sol·licitar el reingrés.
En El plet català a la Societat de Nacions i als Congressos de Minories Nacionals explica les iniciatives de la política catalana en els Congressos de Minories Nacionals que es van celebrar a Ginebra a partir d’octubre de 1925 a fi de gestionar les nefastes conseqüències polítiques dels tractats de pau de 1919 i 1920. Perucho va assistir als congressos de 1929 i 1930 en qualitat de periodista.
En L’ordre públic descriu els casos més notoris de repressió que van sofrir diverses víctimes concretes de la dictadura. També menciona la fallida conspiració contra la dictadura de José Sánchez Guerra, ordida a València, de què el periodista fou un observador privilegiat perquè en aquell moment es trobava en la ciutat. A continuació explica les característiques de la revista clandestina España con Honra, impresa a França, i comenta les activitats antidictatorials que duien a terme a París Unamuno, Blasco Ibáñez i Óscar Esplá, amb els quals es trobava sovint.
En l’últim capítol, La dictadura és un mal negoci, analitza la corrupció d’eixa etapa i finalitza amb un breu colofó en què, esperançat en la joventut, reclama el canvi polític :»Jo vull creure que la nova generació formarà també al nostre costat, en els dies atzarosos que s’apropen, i la saludo des d’ara, amb un ample gest de germanor».
L’ESTIL
Amb intenció d’aconseguir la complicitat del lector, Perucho empra la ironia quan fa determinats comentaris negatius sobre persones relacionades amb la dictadura i els fets ridículs que van dur a terme. I, recorrent a l’humor, amb la seua prosa enginyosa i mordaç, enjudicia determinades situacions amb un distanciament burlaner, d’una comicitat pròxima al sarcasme. En definitiva, un llibre tan instructiu com divertit.
