Doctora cum laude en Història de l’Art per la Universitat de València amb una tesi sobre l’artista estatunidenc Cy Twombly, crítica i comissària d’exposicions, a més de col·laboradora de Quaderns, la castellonenca Irene Gras ha estat l’encarregada de reinterpretar part de la col·lecció que alberga el Museu de Belles Arts de Castelló a través d’una exposició promoguda per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i que compta també amb el disseny gràfic de Verònica Fabregat.

Amb la comissària d’aquesta mostra titulada Històries, mirades, dons. Visions de la diferència parlem en ple procés de muntatge de la mateixa. Ja queda menys perquè divendres que ve, 6 de març, s’obri al públic, una exhibició que planteja preguntes i que podrà visitar-se fins al 31 de maig.

—El projecte de comissariat que planteges ofereix una nova mirada a la col·lecció del Museu de Belles Arts de Castelló. Com afrontar aquest repte? Quins van ser els teus passos inicials?

—El primer repte al qual ens vam enfrontar és oferir una revisió de la col·lecció sota la perspectiva de gènere, tenint en compte que s’ha de fer una selecció de totes les obres que la componen. Així doncs, de les dues mil peces aproximadament, entre ceràmica, escultura, pintura, dibuixos i altres expressions, que constitueixen els fons artístics de la Diputació de Castelló i que custodia el centre, tan sols dues peces d’entre les gairebé tres-centes obres seleccionades per a la seua exposició, pertanyen a dones artistes. És a dir, després de la poca presència de creadores femenines calia buscar una altra línia alternativa d’actuació i establir les bases, marcar-les i seguir un patró per a la seua selecció, per aquest motiu he dividit i englobat la mostra sota cinc blocs temàtics relacionats amb el paper que ha desenvolupat la dona en la societat al llarg de la Història.

—Imagino que durant el procés vas fer una àrdua tasca de recerca. En quins aspectes et vas centrar? Quin discurs buscaves construir?

—La veritat és que sí. Podria dir-se que la part fonamental d’aquesta mostra és precisament la recerca. El procés d’estudi revela una part intrínseca d’aquesta. Per aquest motiu l’exposició es planteja com un mirall en el qual les diferents generacions puguin observar com s’ha representat a la dona en diferents àmbits al llarg dels segles. S’ha buscat crear un discurs pedagògic amb la intenció d’agitar consciències i suscitar qüestions entorn a l’absència de dones creadores en l’àmbit museístic, per la qual cosa el discurs es construeix al voltant de la mateixa falta o manca.

Al mateix temps, es pretén reconstruir la imatge de la dona del segle XXI a través de les representacions passades de la nostra cultura occidental i es busca denunciar el que ja va assenyalar la historiadora de l’art Patricia Mayayo: «la hipervisibilitat de la dona com a objecte de la representació i la seua invisibilitat persistent com a subjecte creador». Tenint tot això en compte, amb aquesta mostra es vol evidenciar com durant anys les dones ens hem conegut a nosaltres mateixes a través de les dones fetes, produïdes, pels homes, com bé va acusar l’escriptora i historiadora feminista anglesa Sheila Rowbotham.

—La Història, i en aquest cas en concret, la Història de l’Art, està oberta sempre a noves interpretacions. En l’actualitat, els models d’igualtat de gènere cobren un especial protagonisme en aquest aspecte. Creus necessari que aquestes noves mirades s’apliquin des de ja a un museu com el de Belles Arts de Castelló i a la resta de centres expositius?

—Sí, clar. Sens dubte. Aquesta mostra és una prova d’això. Hi ha molts centres que estan revisant les seues col·leccions intentant pal·liar aquest buit intergeneracional de dones creadores. Sense anar més lluny, el mateix director del Museo Nacional del Prado, Miguel Falomir, va afirmar que: «La presència de les dones és una llacuna que tenim tots els museus».

Sóc de l’opinió que la Història de l’Art no és inamovible, sinó que està viva i evoluciona al costat de l’ésser humà. Com bé va dir el crític d’art suec i director del Museu d’art modern d’Estocolm (Moderna Museet), Daniel Birnbaum: «La Història de l’Art no està tallada en pedra, sinó que l’estem reescrivint constantment entre tots els que investiguem sobre ella i organitzem exposicions, i el públic que la mira des de nous angles». Així que, crec que és el nostre deure com a professionals de l’àmbit de la cultura actualitzar, revisar i reconstruir les col·leccions oferint noves mirades. Mirades que ens situïn en el segle XXI i on prevalgui la igualtat, la cooperació i la inclusió social.

—Si no m’equivoco, existeixen en tot el Museu de Belles Arts de Castelló únicament dues peces realitzades per dones. És així? Quins són? I a què creus que es deu aquest fet?

—Efectivament, les úniques dues peces realitzades per dones són del segle XXI. Crec que això diu molt del buit i invisibilitat de les dones i de la gestió vuitcentista de les acadèmies de belles arts durant els segles anteriors, on elles no tenien les mateixes possibilitats ni oportunitats que els seus col·legues del sexe masculí. Per tant, tampoc entraven en els mateixos cercles ni obtenien el mateix reconeixement. Així que, si no podien accedir ni estudiar en igualtat de condicions, difícilment podien entrar a formar part d’un món exclusivament masculí i patriarcal.

És més, d’aquestes dues obres, la primera a formar part de la col·lecció va ser la de Columna Salomónica (2005), de l’artista Beatriz Guttmann, qui va donar la seua pintura en 2009 a la Diputació de Castelló; mentre que l’única adquisició per part de la mateixa institució, Incís…III-IV (2010-2013), de l’artista Mar Arza, es va dur a terme fa només tres anys. Dos artistes de Castelló que com podreu comprovar tenen dos estils completament diferents i que representen un gran salt generacional. Un fet que fa que ens preguntem on estan les dones creadores de Castelló.

—Abans has dit que la mostra està dividida en diferents temàtiques, no? Podries explicar-nos breument cadascuna d’elles?

—Sí, la idea va sorgir de recerques anteriors en el camp de la representació de la dona, més aviat, d’arquetips, i de la labor iniciada en plataformes com a Didáctica 2.0 Museos en Femenino on participa el Museo del Prado, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Museo Arqueológico Nacional, el Museo del Vestido i el Museo Nacional de Cerámica González Martí. Una iniciativa que neix gràcies al treball conjunt entre un equip de l’Instituto de Investigaciones Feministas de la Universidad Complutense de Madrid, l’Asociación e-Mujeres i els equips dels museus participants en el projecte.

Dit això, s’ha cregut oportú, tenint en compte l’obra que alberga i conforma la col·lecció, proposar un itinerari que gira entorn cinc temes diferents. L’Àmbit del quotidià: Treball i llar busca treure a la llum alguns d’aquests treballs confiats a les dones, dins i fora de la llar, així com posar en valor la seua contribució i valor social. La Imatge de Poder. Apoderament subordinat pretén, gràcies a aquestes dones, fer visibles alguns dels límits que la llei, la religió i la societat els van marcar a totes pel simple fet de ser dones, encara que no per això s’ha d’oblidar la seua funció com a subjectes actius en les relacions de poder entre la societat. En Objecte, cos i indumentària com a instrument de control femení s’assenyala com evoluciona el concepte de bellesa femenina de la mà de contínues transformacions polítiques i ideològiques que converteixen el cos de les dones en un llenç sobre el qual plasmar el valor estètic; i com es va manipular i es va definir el paper de la dona a través de la seua indumentària, i, sobretot, també, com va influir en la construcció dels estereotips femenins. Finalment, en Models femenins en l’imaginari artístic: Mare, Musa i Artista es vol ressaltar com la dona ha estat motiu d’inspiració al llarg de la història i assenyalar la influència que ha exercit en els seus creadors a través de diferents èpoques i períodes culturals des de l’Antiguitat. De la mateixa manera, que s’intenta trencar amb aquesta relació simbòlica entre dones, sofriment i mort, i evidenciar l’absència de la presència de creadores femenines.

—Aquesta exposició es compon d’obres que ja es trobaven en el Museu de BBAA. En aquest sentit, el teu treball ha estat el de generar un diàleg entre elles, a més de dotar-les d’un nou sentit. Per a això imaginem que és important no sols el procés de recerca realitzat sinó el plantejament a la sala, el disseny. Com has solucionat això?

—La veritat és que el disseny ha estat una part fonamental durant tot el procés, ja que ha partit de la mateixa base o premissa de revisar el passat per a reconstruir un present que conforme un futur en el qual tots i totes vulguem mirar-nos, i en el qual ens sentim reflectits. I per a això he comptat amb l’ajuda inestimable de la dissenyadora Verònica Fabregat amb la qual des d’un primer moment ha estat un plaer col·laborar. Va captar la idea del que es volia plantejar i hem treballat conjuntament des del moment mateix que vam quedar per a explicar-li el projecte.

Crec que la part més important d’aquest procés ha estat, sens dubte, treballar en equip i la bona sintonia i predisposició per totes dues parts. Sóc de l’opinió que la dedicació, cooperació i la compenetració en el treball és essencial i, per a això, el treball en equip és primordial, perquè cadascun de nosaltres és expert en una matèria i els diferents punts de vista d’una mateixa idea que s’ofereixen sempre enriqueixen el resultat final. Així doncs, a través d’un disseny fresc i actual es pretén acollir i acompanyar als i les visitants pels diferents itineraris temàtics generant un diàleg entre ells. De la mateixa manera que s’ha creat, o millor dit, s’ha construït una imatge que recull i materialitza, que plasma la idea a transmetre d’una dona que parteix de l’Antiguitat clàssica per a reinventar-se i contemporanizarse.

—Des de la teua experiència com a professional, quin lloc ocupa en l’actualitat la dona en l’art? Gaudeix del mateix reconeixement que els homes? En què hem de treballar i millorar?

—No sé si et refereixes a les artistes o a totes les professionals que conformem el sector artístic cultural. No obstant això, et diré des de la meua experiència personal que no, la majoria dels caps visibles dels centres, museus, importants al nostre país són homes. De la mateixa manera, que les exposicions solen estar dedicades gairebé exclusivament a artistes del gènere masculí; es dediquen molts recursos a encimbellar, perpetuar i a rendibilitzar el geni masculí per excel·lència. Quantes exposicions sobre Picasso o Sorolla, per posar algun exemple, es duen a terme a l’any? I quantes sobre dones?

No és una qüestió de ser o no feminista, que deuria, sinó d’obrir noves mirades, perspectives i generar nous diàlegs que ens incloguin a tots i totes. El sector artístic cultural té una responsabilitat envers la ciutadania, sobretot, educativa, entre altres, que hauria de prevaler davant l’èxit expositiu gràcies al nombre de visitants i a la recaptació. No sé si m’entens. El que està clar és que si no es facilita l’accés a crear nous diàlegs, línies d’actuació i, per què no dir-ho, maneres de fer, no canviarà mai res. Per la qual cosa és fonamental obrir el camí al canvi, o ningú el recorrerà.

—Aquesta exposició està promoguda per l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Com ha estat treballar per a un organisme oficial com aquest? Es diferencia molt de la resta dels teus projectes anteriors?

—Aquesta exposició és una proposta de l’Institut Valencià de Cultura, el mèrit és seu. Per a mi ha estat un plaer poder col·laborar i formar part del projecte des del minut un. Ha estat una experiència molt gratificant i he comptat amb un gran equip de professionals.

D’altra banda, és un projecte totalment diferent al que estic acostumada a realitzar, potser perquè sempre he treballat contactant directament amb les/els artistes sota la premissa de generar un discurs conjunt. Propostes molt concretes i contemporànies, en les quals compte normalment, i aposte generalment, per artistes valencians/as lligats a la meua generació i amb els quals treballo braç a braç. En aquest cas ha estat una labor diferent que ha partit d’una recerca i un estudi previ d’una col·lecció museística que alberga tot tipus de peces. Concretament, he treballat amb obres que van del segle XVI al XXI amb la intenció de donar-li un nou enfocament i significat gràcies a la perspectiva de gènere. El meu treball ha estat atorgar-los la llibertat d’optar o no d’un nou significat, de descontextualizar-los perquè sigui el públic el que decideixi si vol o necessita resignificar-los.

—No hem abordat encara el contingut de la pròpia exposició, és a dir, quines obres s'exhibiran. Quines de totes elles destacaries i per què?

—La mostra es compon d'una selecció molt variada que com bé he comentat està composta per peces tant del segle XVI com del XXI. Conviuen motius religiosos amb retrats, escenes quotidianes, al·legories, així com també peces molt més conceptuals o poètiques com la de Mar Arza. Tampoc vull revelar totes les peces perquè vull que el públic vagi a veure-la, no és cap secret que totes les obres formen part de la col·lecció, però crec que més d'un/a se sorprendrà de la nova disposició i obtenir una nova lectura.

Sent totalment sincera, destacaria les dues obres realitzades per dones, crec que la gent no és conscient que en tot el museu tan sols hagin dues peces fetes per artistes dones.

—Hauran activitats complementàries a la pròpia exposició?

—Sí clar, s'ha plantejat una mediació artística a través de tallers didàctics, en els quals els participants hauran de dur a terme una reinterpretació de les dones sota una visió contemporània, actualitzada i lliure de qualsevol de les peces exposades en la mostra. Activitat que pretenen evidenciar els rols associats a la dona durant segles i reflexionar sobre la seva vigència en la nostra societat actual. I, sobretot, evidenciar la diferència entre la mirada masculina sobre la dona i la femenina.

De la mateixa manera que s'ofereix una altra activitat en la qual es treballarà sobre l'intercanvi de rols de els/as protagonistes dels quadres. Es qüestionarà si el significat seria el mateix o variaria en funció de qui assumeixi i exerceixi el rol, treballant al mateix temps el concepte d'igualtat i equitat entre homes i dones, i, sobretot, sobre el sexisme i feminisme.

Així mateix, l'exposició compta amb el seu propi espai dedicat a la didàctica, titulat «noves mirades», on s'ofereix l'oportunitat de generar i produir aquestes noves mirades, a través d'un joc que planteja la dissenyadora i il·lustradora Verónica Fabregat. I que es complementa amb una sèrie de llibres i catàlegs de consulta que es posaran a la disposició del públic.

—Per a finalitzar, ens agradaria conèixer la teua opinió sobre el paper que han d'exercir els museus avui.

—Encara que em dóna la sensació d'estar contestant a una pregunta parany, m'arriscaré dient que crec que el sistema de museu com a contenidor d'obres d'art, ja no té molt sentit en la societat d'avui dia. No estic dient que les grans pinacoteques del món, com, per exemple, el Museo Nacional del Prado hagin de desaparèixer, res més lluny de la meva intenció. Però si opino que qualsevol centre o museu que es preï ha de ser conscient del seu context, és a dir, no ha de limitar-se a emmagatzemar i a exhibir peces perquè sí. És necessari que es tingui en compte l'espai, però, sobretot, a la gent, al poble, al ciutadà que el visitarà. I preguntar-se quines necessitats té, què li pot o no suscitar. Cal ser realistes, molts de nosaltres només visitem museus, quan ens anem de vacances, molt pocs interactuen amb els centres artístics del seu entorn més pròxim. I crec que hauríem de preguntar-nos per què i buscar la manera d'oferir una alternativa, una solució. Al cap i a l'últim, un museu ha d'estar en continu canvi, ho entenc com un ens viu i dinàmic, obert, que es preocupi per bastir ponts i obrir portes. Si l'art és inherent a l'ésser humà i evoluciona amb ell, els museus haurien de fer-lo també, no et sembla?