Voltaire versus Rousseau, Flotats versus Ponce

Dirigida i protagonitzada per ell mateix, en companyia de l’actor Pere Ponce, aquesta obra és un cant a la llibertat d’expressió. «Si Voltaire i Rousseau haguessin tingut Twitter, la Fiscalia hauria actuat contra ells», assegurava mig fent broma Ponce, qui es posa en la pell de l’autor d’El contracte social en aquesta obra original del francès Jean-François Prévand.

Tots dos van ser caps visibles del moviment il·lustrat enfront de l’Antic Règim, però si Voltaire estava més prop de la noblesa, la raó i el progressisme moderat, Rousseau era plebeu, apassionat i més pròxim al que avui es consideraria esquerra radical.

«Rousseau era un revolucionari que avui estaria en la plaça del 15-M, i pensava que la cultura era un parany que esclavitzava a la societat», assenyala Ponce. Aquí es topa amb «l’acadèmic» Voltaire, que representa «l’stablishment». Per part seua, Flotats, que interpreta a l’autor de Cándido explica que «Voltaire no vol fer taula rasa, defensa el patrimoni cultural». Al seu judici, aquesta defensa de la cultura és una de les seues majors aportacions al debat social que avui continua vigent, al costat de la defensa de la igualtat i la separació entre Església i Estat. «El segle XXI necessita a Voltaire», remarca Flotats, i raó no li falta.

REPRESENTACIÓ

A pesar que la seua estrena es va produir en 2018, aquesta segueix sent la primera obra de Prévand, amb traducció de Mauro Armiño, que s’ha representat a Espanya i ho fa amb una nova versió del text, que es va estrenar a París en 1991 i va romandre tres anys en cartell. Perquè el públic no s’espanti, Flotats ja va subratllar en el seu moment que «no és una obra filosòfica», sinó un diàleg «accessible a qualsevol» en el qual els dos pesos pesats del Segle de les Llums confronten les seues idees sobre la religió, la igualtat, l’educació i el teatre.

Aquest format més íntim ja és conegut per al dramaturg i director d’escena català, qui ja el va practicar fa anys en La cena, un text de Jean Claude Brisville que posava cara a cara a Talleyrand i Fouché, encara que en aquell cas es tractava d’«un intercanvi de croms entre polítics que volen mantenir-se en el poder».

Com a gran atractiu, per a aquells indecisos, dir que la disputa entre Rousseau i Voltaire va quedar reflectida en centenars de cartes que tots dos es van intercanviar, la primera d’elles arran de la publicació d’El contracte social, que va portar a Voltaire a escriure, amb la seua afilada ploma, que en llegir-lo li entraven ganes de caminar de quatre grapes. Dit d’una altra manera, aquí es narra o es deixa entreveure la gènesi d’una de les obres més importants del pensament europeu i universal.

Cal destacar, com recorda el propi Flotats, que l’enfrontament entre els filòsofs va ser en gran part alimentat per l’entorn de tots dos. «Rousseau sempre va admirar a Voltaire i li va considerar un mestre; mentre que l’admiració de Voltaire per Rousseau era menor», remarca. En qualsevol cas, tots dos van arriscar les seues vides en qüestionar l’absolutisme i posar les bases ideològiques de la Revolució Francesa.

Una altra dada a tenir en compte, és el fet que aquesta obra deixa espai al «teatre de la paraula i de l’escolta» com a contrapunt als espectacles «que veiem majoritàriament» i que estan «plens d’efectes, llums i moviments», segons l’actor. «En aquest món de soroll en què estem —assegura—, fer un teatre que exigeix l’escolta, i al qual el públic ve per a això, per a escoltar, i hi ha un silenci absolut excepte quan hi ha riures, és fantàstic». I agrega el també director teatral: «I, a més, crec que és necessari». Per a Flotats, «cal no perdre’s en aquesta societat excitant de sorolls, de consum immediat, de coses, coses i coses», i el pensament de Voltaire i Rousseau també ens ajuden en això.