Ningú diria al veure a William S. Burroughs —almenys això crec— que es tracta d’un dels escriptors més transgressors i influents del segle XX. La seua aparença denota cert aire pessimista, malenconiós, propi d’algú que s’ha vist immers en aquest cercle viciós de la monotonia i que ja no sent passió per la vida. Veient a aquest home, un sent una lleugera tristesa i pensa com va ser capaç de revolucionar la literatura.
La seua imatge és pròpia d’un d’aquells venedors d’assegurances que tant criticava Woody Allen en els seus films. També ens recorda a aquest Willy Loman d’Arthur Miller, aquest pobre cansat i insatisfet de Mort d’un viatjant. El seu rostre ferm i apagat. La seua mirada perduda però intrigant. Ningú diria que fos un beat, un d’aquells personatges que van proclamar la llibertat sexual, que van formar part activa de la contracultura de la dècada dels 50 i 60 del segle XX. No obstant això, va ser tot això, i més.
William S. Burroughs és, potser, una de les persones més reconegudes en el món de les lletres. La seua prosa va canviar per complet el panorama literari en una època en què el conservadorisme regia la societat. Com escriure sobre les drogues, la pornografia o l’homosexualitat mitjançant personatges atípics com extraterrestres, éssers inorgànics, dimonis o simples éssers humans en aquests anys?
Burroughs va voler revolucionar la nostra manera de pensar i de viure. Considerava el llenguatge com un organisme paràsit que habita en les nostres ments. Per tant, què fer? Molt senzill, destruir el llenguatge. Així ho va fer en les seues obres. D’aquesta manera, va crear un univers propi, delirant i extrem que va provocar més d’un petit caos a la societat fins al punt de ser censurat i jutjat per una de les seues obres, El almuerzo desnudo —en aquest sentit, recomanem la lectura d’El exterminador hizo bien su trabajo. Juicio contra William Burroughs (La Felguera)—.
Mestre de la generació beat, la seua condició de narrador és dubtosa per la seua particular forma d’escriure. El llenguatge utilitzat per Burroughs es caracteritza per l’absència de forma. Conferia a la seua prosa termes d’invenció pròpia, construccions gramaticals impossibles o paraules desproveïdes de significat però carregades de sonoritat. Així és com va aconseguir canviar la literatura. Va oferir una altra perspectiva que desconeixíem, i això, va espantar a més d’un. Mitjançant el mètode cut-up (talla i enganxa) —que li va descobrir l’artista Brion Gysin—, Burroughs va dibuixar en les seues obres un mosaic de paraules i, per tant, va crear una espiral d’improvisació i un ritme diabòlic.
L’escriptor nord-americà, de ment complexa, va ser un autèntic outsider provocador que, al costat dels seus companys beat va promulgar el rebuig als valors nord-americans clàssics, l’ús de drogues, una gran llibertat sexual i l’estudi de la filosofia oriental. Tant Burroughs com Allen Ginsberg i Jack Kerouac van ser, en cert sentit, els antecessors del moviment hippie. De fet, les seues principals obres van servir d’influència a altres personatges cèlebres de la cultura americana, sobretot músics, com Bob Dylan, Patti Smith, Janis Joplin o Jim Morrison, i això va ser així perquè el seu cant a l’alliberament espiritual va canviar per complet la forma d’entendre la vida durant dues dècades. Avui, encara són molts els que viuen fidels a aquestes creences.
PERSONATGE CONTROVERTIT
Burroughs desperta més d’un sentiment contradictori. La seua personalitat caòtica, destructiva fins i tot, van marcar la seua vida i la d’aquells que el van envoltar. De fet, si un llegeix Maldito desde la cuna (Dirty Works), biografía de William Burroughs Jr., el seu fill, s’adona de la seua imprudent i anàrquica vida. De Nova York es va traslladar a Texas amb la seua dona, Joan, cultivant marihuana, exhalant bencedrina, xutant-se heroïna o bevent vodka com autèntics cosacs, una vida portada al límit o més aviat una fugida constant de la realitat.
El moment de major impacte es va produir quan Burroughs, que sempre va presumir de tenir una gran punteria, va voler jugar a Guillem Tell amb la seua dona. Amb la seua Star calibre 380 va disparar i va fallar. «Uns diuen que va fallar, uns altres que va donar en el blanc. Ginsberg va arribar a suggerir que Joan va corregir la seua postura per anar a trobar la bala. Volia morir», escriu Javier Lucini, traductor i editor de Dirty Works en un article publicat a la revista Cáñamo, per afegir: «Per la seua banda, Billy, el fill, comptaria que va ser testimoni de tot. Estava al costat de la mare i els cervells li van esquitxar la cara. Però Burroughs sempre va dir que s’ho va inventar». El fet és que William S. Burroughs va matar la seua dona d’un tret. «Després de l’incident, Burroughs va ser condemnat a un any per ‘imprudència criminal’. Als tretze dies es va donar a la fuga i va marxar a les selves del sud a la recerca de l’ayahuasca», explica Lucini. Com veuen, un autèntic deliri.
En la introducció a Marica, una altra de les seues obres més conegudes, Burroughs arriba a confessar que mai hauria estat escriptor sense la mort de Joan. Sigui veritat o mentida, el que sí està clar és que la seua personalitat mai va deixar de sorprendre a propis i estranys.
EXPOSICIÓ A L’EACC
«M’ocupo principalment de la qüestió de la supervivència —amb conspiracions Nova, criminals Nova i la policia Nova—. Una nova mitologia és possible en l’era espacial, on tornarem a tenir herois i dolents, en relació als designis sobre aquest Planeta. Sento que el temps de l’escriptura està en l’Espai, no en el Temps». L’autor d’aquestes paraules és el mateix William S. Burroughs.
L’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) inaugurarà el 2 de juny l’exposició William Burroughs. Nova Convention, comissariada per l’artista Eva Prinz i el músic Thurston Moore, conegut per la seua trajectòria en la mítica banda Sonic Youth. La mostra és un evocador recorregut per la Nova Convention, esdeveniment organitzat per John Giorno —que ja coneixem per l’exposició Una posibilidad de escape. Para asaltar el estudio de la realidad y volver a grabar el universo, que va tindre lloc a l’EACC—, James Grauerholz i Sylvère Lotringer, que va tenir lloc al Entermedia Theater de Nova York al llarg de tres dies, entre finals de novembre i principis de desembre de 1978. Aquest acte va comptar amb una sèrie de lectures, projeccions i performances inspirades en el treball de Burroughs que van incloure, entre altres, les actuacions de Laurie Anderson, Patti Smith, Philip Glass, Brion Gysin, Frank Zappa, John Cage o Timothy Leary.
La present exposició compta amb objectes i materials originals de caràcter bibliogràfic i documental poques vegades exposats. Destaquen les fotografies en blanc i negre preses per James Hamilton, en aquells dies fotògraf del Village Voice de Nova York. Les seues imatges ens mostren a Burroughs al costat del seu cercle més íntim i radical, format per un heterogeni grup d’amics i col·legues, majoritàriament artistes, escriptors, músics i ballarins, entre els quals podem reconèixer també les cares de Terry Southern, Anne Waldman, Merce Cunningham i molts altres ja esmentats. No cal dir que les instantànies de James Hamilton demostren la seua capacitat per capturar la companyonia i l’afecte que s’arremolinaven després de les cortines del Entermedia Theater, i que gràcies a elles ara podem descobrir.
A la Nova Convention també va assistir, amb només 19 anys, Thurston Moore, qui reconeix: «Sempre havia alguna cosa màgica en l’aire de Nova York i semblava que no hi hagués cap altre món en 1978. Burroughs tornant a la ciutat on va predir que l’energia urbana i la llum encegadora del punk rock eren una qüestió d’orgull i integritat. El futur ens pertanyia».
El resultat de tot això és un homenatge a Burroughs al 20é aniversari de la seua mort.
