Recorde un dia d’estiu en el qual la meua àvia em va comptar com l’any 917 els ambaixadors bizantins que feien una visita al califa al-Miktadir en el seu palau de Bagdad van quedar sorpresos quan van entrar a la Sala de l’Arbre. La seua sostrada era d’or i gruix i pur cristall, el mateix que els seus murs; les seues teules eren també d’or. L’arbre era de plata i en les seues branques acollia ocells articulats, també de plata, que enfilats en les seues branques narraven històries mil·lenàries quan es sentien observats. Tal prodigi es produïa gràcies a un mecanisme intern el sofisticat funcionament del qual no ha transcendit als nostres dies.

Per si fora poc, en el centre del recinte hi havia un estany ple de mercuri i a cada costat s’obrien huit portes formades per arcs d’ivori i banús que reposaven en columnes de cristall acolorit, de manera que els raigs del sol, en entrar per elles, es reflectien en la sostrada i les parets, produint-se una llum resplendent i encegadora.

En un moment donat, al califa no li va agradar la història que estava narrant un dels ocells, per la qual cosa va fer un gest als seus esclaus i aquests van remoure el mercuri, amb el que el saló es va omplir de colpidors fulgors semblants a la resplendor del raig, creant la impressió que el saló girava en l’aire mentre el mercuri seguia en moviment. Alguns diuen que el saló girava per a estar enfrontat al sol, seguint el seu curs, mentre que uns altres afirmen que estava fix, sense moure’s al voltant de l’estany. I llavors els ocells, espantats, van emmudir.

Mai els ambaixadors van estar tan sorpresos, perquè el que van veure va superar tot el vist fins llavors. A mi em va ocórrer el mateix en escoltar-ho. Des de llavors em vaig convertir en contumaç lector d’històries. I aquell estiu, a la biblioteca del meu poble, vaig llegir, almenys, 1001.