Aquest virus ha posat a prova la nostra capacitat d’adaptació. Hem hagut de canviar costums, obligacions, relacions, desitjos i metes, i posar el nostre temps en pausa. I com hem reaccionat a tot això? De vegades, amb paciència, unes altres, intentat reivindicar llibertats; però en qualsevol cas, aprenent a frenar i desaccelerar. I els nostres xiquets i xiquetes? Com s’han adaptat ells? Doncs més ràpidament.

Els més xicotets tenen una ment més oberta, menys condicionada i més enfocada en el present. Mentre aprenen ara a casa, a les seues habitacions convertides en aules improvisades, també ensensenyen altres assignatures de la vida. Han canviat els patis del col·legi per joguets, als seus companys per més moments amb els seus germans; s’han adaptat a les seues noves aules; han renunciat al parc, als seus jocs en equip, a les seues festes d’aniversaris amb amics, a córrer pel camp o a practicar esport amb el seu grup de sempre. I ho han fet d’un dia a un altre, amb acceptació i sense queixar-se massa.

Són xicotets i assumeixen la situació. La seua manera de col·laborar en aquesta història, que sembla de ficció, és canviant la seua manera de passar els dies. I aquesta actitud, la de ser conscients de la situació, la de no exigir-li més del necessari, és la que els nostres xicotets mestres de la casa ens ensenyen.

Aquesta lliçó que ens regalen és la que hem d’aprendre els majors. I en un temps de canvi i incertesa, ells somriuen. Ens regalen la seua abraçada, les seues converses, la seua creativitat. Perquè ells han hagut de renunciar a moltes coses de la seua infància, però han rebut una altra que ho que provoca el més gran dels seus somriures, el temps que estan compartint amb els seus pares. Els nostres fills no necessiten moltes coses per a ser feliços. Aquests dies ens estan demostrant que junts podem amb tot.