Els xiquets de tot el món contribueixen a la lluita contra la pandèmia des de les seues cases

La seua vida era la d’un adolescent normal fins a l’arribada del covid-19. Niccolò va conéixer la malaltia en el col·legi. «Tenim una assignatura que s’anomena Actualitat. Els professors ens van explicar que el virus havia nascut a Xina, però que ja hi havia casos a Itàlia. Després, els meus pares em van explicar més sobre el que estava passant i, a més, les notícies van començar a parlar d’ell cada vegada més».

En poc de temps, els governants van prendre la decisió de tancar les escoles i la seua rutina va començar a canviar. «Al principi em vaig posar content, perquè eren com unes vacacances i podia visitar els meus amics, ja que les restriccions encara no eren molt grans». Però la epidèmia es va estendre i les mesures de confinament es van endurir i perllongar en el temps. «Aleshores, com passa a Espanya, ja no podia eixir de casa ni veure els meus companys. Va arribar l’avorriment i vam començar les classes on line, des de les 8.00 fins a les 12.00 hores. També van arribar els deures i els exàmens. És estrany no poder anar a classe amb els meus amics i portar els estudis d’aquesta forma».

enyorança // En un principi, el govern va imposar el confinament durant dos setmanes, però igual que al nostre país, es va perllongar i Niccolò continua sense poder eixir al carrer. «Per a mi és dur no poder jugar a futbol, no poder eixir amb els meus amics i, de vegades, no sé què fer amb tant de temps lliure. Faig les meues tasques i, després, veig la tele, jugue amb la Play, però sobretot estic en contacte amb els meus companys mitjançant les videocridades i jocs on line. És el que més trove a faltar.

A pesar de tot, Niccolò és conscient que és indispensable quedar-se a casa, per ell, pels seus i per tots. Té molt present que és un moment únic i molt dur de passar. «El 2020 està sent molt difícil. Sé que aixó apareixerà en els llibres d’Història i que, quan jo siga major, podré comptar-li als meus fills i els meus néts que el vaig viure. Formarà part de la història del món», indica.

A casa // De vegades se sent trist, però també sap que és afortunat per poder estar en la seua casa i amb els seus pares, i té una cosa molt clara: «¡Ho aconseguirem!». Però per a poder fer-ho, aquest mig castellonenc està molt conscienciat de que «tenim que quedar-nos a casa i tindre paciència perquè açò acabe com més prompte millor». «Vull que tot passe en tot el món, però sobretot a Itàlia i a Espanya. Vull poder viatjar a Castelló per a veure la meua família. Vull tornar a eixir al carrer, jugar i disfrutar de tot el que m’agrada», destaca.

Ell porta confinat unes quantes setmanes més que els xiquets espanyols i també té moments de desànim. És llavors quan intenta ser positiu. «Sé que aquest esforç mereixerà la pena. És la forma que tenim els xiquets d’ajudar. No podem fer coses com els metges, bombers, policies, etc., però és com podeem contribuir. Els majors també necessiten ànims i, els que podem, hem d’aprofitar el temps que podem passar amb ells. Hem de compartir i recolzar-nos per ser més forts», diu.

EL FUTUR // Este pensament fa que Niccolò també col·labore en les tasques de casa. «Ajude als meus pares en el que puc. Pose i lleve la taula, tendisc la roba, faig el llit. Aquestes feines també ocupen temps i a més són útils i necessàries», comenta.

Com tots, ell també compta els dies perquè acabe la quarantena. Cada jornada es un dia més i un dia menys per a poder tornar a eixir al carrer i retrobar-se amb tots els seus sers volguts. «Tinc molt clar que és la primera cosa que vull fer quan puga eixir de casa», indica. «Vull quedar amb tots els meus amics, jugar partits de futbol, anar en bici, menjar-me un gelat gegant en una gelateria plena de gent. Açò acabarà prompte. Ànim a tots i molta força. Només junts derrotarem el coronavirus», conclou el xiquet ítalo-espanyol.